La moció de censura contra Rajoy ha triomfat. PP i C’s van ser derrotats per la suma dels vots del PSOE, Unidos Podemos, PNB, ERC, PDECat i Bildu. Rajoy ha caigut i Sánchez és ja el nou president.
El PP, el partit de la dreta neofranquista, enfonsat en la corrupció, responsable des de 2011 de governs que han atacat salvatgement les llibertats i els drets econòmics i socials de la classe treballadora, ha rebut una patacada colossal. De pas, C’s, que aspira a substituir-ho com el gran partit de la dreta espanyola i competeix amb ell per a veure qui és més reaccionari, ha quedat sacsejat.
Corrent Roig, que hem combatut amb totes les nostres forces a Rajoy i els seus governs, ens alegrem profundament de la seva caiguda. Al mateix temps, volem alertar contra les falses il·lusions. Perquè l’alegria de veure caure a Rajoy no ha d’ocultar l’amarga veritat que Sánchez no és un canvi, sinó un recanvi
La Unió Europea mostra la seva confiança en Sánchez
El president de la Comissió Europa, Juncker, ha trigat minuts a donar l’enhorabona a Sánchez. En la seva carta, el felicita pel seu “compromís de no modificar els pressupostos” del PP i li manifesta la seva “plena confiança”. No en va, Sánchez s’ha compromès a formar “un govern europeista, garant de l’estabilitat pressupostària i econòmica, complidor dels seus deures europeus“. Són paraules que hem escoltat sovint en boca de Rajoy.
La presidència de Sánchez també ha estat ben rebuda per la Borsa i els mercats financers. Rosell, el president de la gran patronal, ha destacat que Sánchez manté relacions amb les empreses de l’Ibex35, amb moltes de les quals ha establert contactes regulars els últims mesos.
El programa de Sánchez
No cal cridar-se a engany: Sánchez no modificarà la substància de la política econòmica de Rajoy, dictada per la UE i els empresaris de l’Ibex 35. No derogarà la reforma de les pensions que el PSOE va aprovar i és la base de la deterioració del sistema. No derogarà la reforma laboral del PSOE i només està disposat a suavitzar la del PP, sempre “d’acord amb la patronal”. Tampoc impedirà la continuïtat dels desnonaments (60.000 l’any passat) perquè no plantarà cara als bancs i “fons voltor”.
El govern Sánchez aprovarà algunes mesures menors per aconseguir alguns vots les properes eleccions, però fins i tot això dependrà de les pressions de la UE i els grans empresaris. S’escudarà en els límits que li imposen els Pressupostos i els compromisos europeus i en l’aritmètica parlamentària.
Respecte a Catalunya, seguirà negant el dret a decidir i reivindicant el 155 si la unitat forçada és desafiada. Però si -com tot indica- ERC, PDECat i, amb el seu estil, Torra/*Puigdemont, renuncien a l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’obliden de referèndums i de la república catalana, Sánchez “dialogarà amb el Govern” i afavorirà la “distensió”. Per això ha parlat d’estudiar les 46 peticions que va presentar Puigdemont i de revisar alguna de les lleis socials catalanes suspeses pel Tribunal Constitucional a instàncies de Rajoy. Segons vagin les coses, la pròpia situació dels presos polítics catalans podria ser modificada.
L’eufòria de Podemos
Resulta difícil compartir l’eufòria dels diputats i diputades de Podemos celebrant més que el propi PSOE l’arribada de Sánchez a la presidència. Iglesias li ha proposat un govern de coalició i li ha ofert els vots de Podemos com a base de suport parlamentari del seu Govern. Fins i tot s’ha oblidat que fa només 15 mesos Sánchez volia formar govern amb C’s i que fins a ahir ha estat la crossa de Rajoy amb el 155, i li ha arribat a demanar que es converteixi en una “referència mundial dels progressistes”.
Queden molt lluny els temps en què Podemos combatia contra el bipartidisme PP-PSOE i qüestionava el règim del 78 i la seva constitució. Avui, en els temps de Galapagar, l’estratègia és l’aliança amb el PSOE i la “millora” de la Constitució del 78, que ara reivindiquen. Per això, els diputats i diputades de Podemos, que cridaven entusiasmats “Sí se puede”, han començat assumint els pressupostos “antisocials” del PP.
Governi qui governi, els drets es defensen. No es poden acceptar treves ni rebaixes en les reivindicacions, sinó elevar la lluita a un nivell superior
El govern Sánchez és un govern de recanvi que el seu objectiu principal és salvaguardar el règim en greus dificultats. Sánchez parla de diàleg i d’atendre les “urgències socials”. Però no ve a resoldre el problema de les pensions, els interins, els immigrants, els aturats, l’habitatge, l’ocupació escombraries o els salaris miserables. No ve a assegurar el dret a decidir dels catalans. Ve a garantir a la UE, a les empreses de l’Ibex 35 i al rei que la crisi se subjecta.
No tenim motius per acceptar una treva en la lluita i rebaixes en les nostres justes demandes. No està justificada cap renúncia tot esperant promeses que no arribaran. És, per contra, moment de redoblar la lluita. És el cas dels pensionistes i dels interins: necessitem que s’atenguin les reivindicacions i ho volem ara.
Hi ha propostes damunt de la taula de la Coordinadora Estatal de Pensionistes per organitzar una Marxa a Madrid per exigir el blindatge de les pensions a càrrec als Pressupostos, una pensió mínima d’1.084€ i el rebuig als Pactes de Toledo. Aquesta lluita permet unificar a tota la classe obrera. Una victòria seria un enorme triomf de tots que obriria, a més, una escletxa per a d’altres reivindicacions clau com la derogació de les reformes laborals. És també l’hora d’estrènyer per a la derogació completa de la Llei Mordassa, la LOMCE, l’article del Codi Penal referit al delicte de terrorisme o l’alliberament dels presos catalans.
No es pot acceptar l’argument, com ja va ocórrer en d’altres ocasions, que cal frenar la lluita i reduir les exigències per no “perjudicar al govern progressista” i no “fer-li el joc al PP i C’s”. Aquesta és l’orientació de CCOO, UGT o de Podemos. Però no podem permetre que la lluita sigui esterilitzada i instrumentalitzada. Si el govern Sánchez és tan progressista, no és ara el moment d’estrènyer?
Amb les seves regles de joc no hi ha sortida per a la classe treballadora i els pobles
Les polítiques per frenar i rebaixar la mobilització tenen totes elles un mateix objectiu: convertir-la en instrument al servei de les properes campanyes electorals. Iglesias va acabar el seu discurs dirigint-se a Sánchez amb aquestes paraules: “Guanyem junts les properes eleccions generals”.
Però el que no ens diuen és que amb una constitució monàrquica impossible de reformar en un sentit progressista, amb els seus tribunals i els seus cossos policials, amb les actuals lleis electorals, no hi ha possibilitat que cap resultat electoral pugui significar un canvi real per al poble treballador.
Les úniques eleccions que ho permetrien són unes eleccions a Corts Constituents: on la constitució monàrquica deixi de regir i el poble tingui potestat per canviar d’arrel les regles de joc. Unes eleccions amb lleis electorals democràtiques, on el vot de cada persona valgui el mateix, hi hagi accés real als mitjans de comunicació, els/as diputat/as guanyin igual que un treballador/a qualificat/a i siguin a tot moment revocables pels seus electors. Unes Corts Constituents que depurin els aparells de l’Estat i respectin el dret de les nacionalitats a decidir la seva vinculació amb la resta de l’estat. Que no temin qüestionar el domini dels grans empresaris de l’Ibex i la submissió a la UE.
Per a Corrent Roig és una batalla de fons per una sortida obrera i democràtica. Una batalla per aixecar una Unió Lliure de Repúbliques i un Govern dels Treballadors recolzat en comitès populars. Una batalla per deixar de pagar el deute públic als banquers, nacionalitzar els bancs i les empreses estratègiques, pel control obrer de l’economia i la reforma agrària. Una batalla pels Estats Units Socialistes d’Europa. Una estratègia, en suma, per una revolució socialista.
Però si hi ha alguna cosa clara, és que no hi ha sortida si no la construïm la classe treballadora i la joventut des del carrer, amb la lluita i amb la nostra organització independent.
2 de juny de 2018