Ara que des del govern s’ha llançat la proposta d’uns nous Pactes de la Moncloa per a «respondre als reptes» que la societat espanyola té, i encara que les condicions són diferents, no està de més recordar què van ser i quin va anar el significat d’aquells acords, que es van signar l’octubre del 77 i anaven més enllà de l’ajust d’una economia en crisi.
Els Pactes de la Moncloa van tenir una base econòmica, l’“Acord sobre el programa de sanejament i reforma de l’economia”, amb un objectiu polític, l’“Acord sobre el programa d’actuació jurídica i política”, per així evitar obrir un debat constitucional. “La idea era un ajust general per a després abordar una Constitució per a tots i no que estigués partida, aquest era el sentit profund d’aquells pactes”, va dir el llavors director general de política econòmica de la UCD, José Luis Leal, el 2017.
La no ruptura amb el franquisme era una de les precondicions que la burgesia va posar per a qualsevol avanç; per això les eleccions del juny del 77 van ser explícitament no constitucionals i presentades com dins d’una «normalitat democràtica» que no existia. Que després haguessin d’elaborar una veritable constitució va ser per la feblesa burgesa enfront del moviment obrer i popular; però aquests no eren els seus plans.
L’acord econòmic suposava una adaptació de l’economia espanyola a les condicions de l’anomenada “crisi del petroli”, que havia esclatat el 72/73, desmuntant tot l’esquema econòmic internacional construït després de la II Guerra Mundial. Aquesta crisi va ser l’inici de la fi de l’Estat del Benestar, que ara està vivint els seus últims moments.
Amb una inflació del 26% el 77, una taxa d’atur creixent, perquè la crisi del petroli havia assecat la via de l’emigració que havia estat el recurs del franquisme per a mantenir la desocupació controlada, i una estructura industrial obsoleta, estatal en una gran proporció, per a l’objectiu estratègic del capital espanyol d’entrar a la CEE (actual Unió Europea), els Pactes de la Moncloa estableixen les bases del que serà la política econòmica fins avui.
Unes polítiques basades en la lògica del “pacte” entre les cúpules sindicals i la patronal, que es repliquen any rere any fins avui; i amb el contingut, també replicat, de descarregar els efectes de la crisi sobre els salaris, que a partir d’aquest moment van retrocedint, i de l’ocupació, convertint en estructurals les altes taxes d’atur i precarietat.
Com des de 1970 les lluites obreres i socials no havien deixat de créixer, i cada vegada adquirien un caràcter més obertament polític, amb el pic de la vaga general de Vitòria de Març del 76, la burgesia i el règim ha de fer algunes concessions, que es poden sintetitzar en: a canvi de certes llibertats democràtiques i individuals, heu d’admetre reculades en les condicions laborals, revertint així la dinàmica creixent de les mobilitzacions obreres i socials.
El PCE, per a justificar el seu suport als Pactes, traduirà aquestes concessions a la màxima: “ara conquerim les llibertats, després lluitarem pel socialisme”. Seria fer política ficció saber què hauria passat si els que rebutjaven els Pactes (tot un sector ampli de CCOO, UGT, en principi, CNT i tota l’extrema esquerra, que eren milers de militants) haguessin tingut majoria; però el que sí que es pot saber és el que ha passat. La política del PCE va fracassar; després de més de 40 anys, és clar que les llibertats estan en retrocés i el socialisme mai no va arribar.
El contingut concret dels Pactes
Si bé les conseqüències dels acords van ser polítics, no es pot oblidar que la crisi capitalista enfrontava un moviment obrer en ascens. Havien d’imposar un canvi en la dinàmica, i com la crisi política del règim impedia fer-ho com sempre, amb la repressió, van cridar a les organitzacions obreres.
Els acords econòmics anaven des de reformes fiscals fins a modificacions legals en l’habitatge, seguretat social, etc. però vegem tres de les mesures signades als Pactes de la Moncloa, per a les conseqüències que després van tenir per a la classe obrera.
Es va legalitzar l’acomiadament lliure fins a un màxim del 5% de la plantilla, que avui podria semblar-nos fins i tot “revolucionari” perquè l’acomiadament és lliure i sense limitacions, en aquell moment suposava obrir la porta de liberalització de les relacions laborals, com així va succeir amb l’Estatut dels Treballadors de 1980 i les successives reformes laborals.
En segon lloc, es va establir un topall salarial per a aquell any del 22%, per la inflació prevista, que va suposar una retallada d’un 4% dels salaris (la inflació real es va situar en un 26% oficialment). I, sobretot, va invertir la dinàmica progressiva que s’havia mantingut els anys anteriors, quan els convenis se signaven sobre la inflació real, no la prevista. A partir dels Pactes de la Moncloa se signen els convenis amb aquesta lògica, la qual cosa, al llarg dels anys es tradueix en una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris.
La tercera mesura directa contra la classe obrera va ser la devaluació de la moneda (la pesseta, per als més joves), per a combatre la inflació. En realitat la devaluació d’una moneda suposa un empobriment massiu de la població i un augment dels preus, perquè el capital per a mantenir la seva taxa de beneficis ha d’incrementar-los per a la baixada del valor de la moneda. I per contra, afavoreix als sectors més internacionalitzats i concentrats de l’economia ja que, en perdre valor, la moneda es milloren les condicions per a l’exportació.
Enfront d’aquestes mesures antiobreres i antipopulars, als acords d’ “actuació jurídica i política” van fer certes concessions als drets democràtics, com la llibertat de premsa, d’associació, reunió o manifestació; així com en drets socials, que en el cas de la situació de les dones era especialment sagnant. Es van despenalitzar l’adulteri, les relacions entre persones no casades-, o l’ús d’anticonceptius. De l’avortament i el divorci o dels drets nacionals…. ni parlar-ne.
Però en mantenir tot l’aparell judicial intacte, eren, i són, drets formals en mans d’institucions franquistes. No oblidem que pocs mesos abans, al juny del 77, els mateixos jutges del Tribunal d’Ordre Públic van passar a ser magistrats de l’actual Audiència Nacional.
En el marc de la Reforma Política
Els signants van ser els partits obrers majoritaris, PCE, PSOE i PSP, les centrals sindicals majoritàries, CCOO primer, i després la UGT, amb les organitzacions patronals, CEOE i CEPYME (abans la patronal no necessitava organitzacions pròpies, ja tenia al franquisme), i el govern de UCD, presidit per l’últim Secretari General del Moviment Nacional, el partit franquista, Adolfo Suárez.
És a dir, sintèticament, va ser un pacte social i polític entre les forces obreres, la patronal i el partit del règim, per a canalitzar una situació que amenaçava amb sortir-se de mare. El 1976, l’any anterior, hi havia hagut 17.000 vagues en tot l’Estat, amb els pics més alts a la vaga general semi insurreccional de Vitòria, o els assassinats d’Atocha, que s’havien emportat per davant al primer govern del post franquisme, el d’Arias Navarro i Fraga Iribarne, sent succeït pel de Adolfo Suárez.
Vista la potència del moviment obrer i popular el règim franquista es divideix sobre com desmuntar la lluita obrera i popular. D’una banda, sorgeixen els “reformistes”, agrupats a la UCD al voltant de la figura de Suárez, i per un altre el “búnquer”, que el constitueixen des d’Aliança Popular, avui el PP, de Fraga fins a Força Nova. Els “reformistes” busquen integrar almenys al PSOE a la transició del règim a una democràcia homologable a Europa, perquè el seu objectiu estratègic és l’entrada a la CEE (actual Unió Europea) i a l’OTAN, que tenien vetat pel caràcter del franquisme. Per contra, el “búnquer” només veu com a perspectiva l’autorreforma del franquisme, mantenint intactes totes les seves institucions i sense la legalització de cap partit.
El desembre de 1976 es produeix el referèndum de la Reforma Política elaborada pel govern de Suárez, que busca mantenir les essències del franquisme amb formes democràtiques, permetent les “associacions polítiques”. Les forces de l’oposició democràtica, reunides a la Platajunta, fan una campanya timorata per a l’abstenció davant el que era sens dubte un intent de rentar la cara del franquisme. Davant la falta d’una alternativa coherent, serà aprovada amb el 94% dels vots a favor, i una participació del 77%.
El fracàs de la Platajunta en cridar a l’abstenció va ser més que evident, i el govern de Suárez va sortir reforçat, perquè ja comptava amb un marc legal per a començar la marxa de la “reforma” del règim cap a formes democràtiques, convertint-se en la “constitució” de facto en aquest període.
Aquesta demostració de “bona voluntat” per part dels partits obrers que és l’ “abstenció” en aquest referèndum té la seva recompensa; el 8 de febrer de 1977 s’amplia el concepte d’ “associacions polítiques” i es comencen a registrar partits polítics, començant pel PSOE. La legalització del PCE només es produirà per Setmana Santa, perquè sectors de l’exèrcit s’oposaven frontalment. L’anomenada “extrema esquerra” serà legalitzada després de les eleccions de juny d’aquest any.
La crisi no es tanca: cap a la Constitució del 78
Quan es parla de la Transició Espanyola i, en concret, de la columna vertebral que van ser els Pactes de la Moncloa, no es pot fer abstracció de l’entorn que, en aquells anys, viu la burgesia espanyola i el règim franquista. El referèndum de la Reforma Política va ser un primer pas, però la crisi política del règim franquista no es tanca, no sols per les forces socials internes que segueixen a l’escletxa; sinó pel mateix fantasma de la crisi política i econòmica internacional que es viu.
Els anys 70 són fills directes de l’ascens revolucionari després del maig del 68 francès i la Primavera de Praga d’aquest any. Són els anys de la revolució portuguesa de 1974, de la caiguda de la dictadura dels “coronels” grecs i l’expulsió del monarca Constantino. Són anys d’agitació revolucionària i triomfs com la derrota de l’imperialisme ianqui a Vietnam, que es trasllada a una crisi interna als EUA, i del triomf en 1979 de la revolució nicaragüenca.
També hi ha profundes derrotes com la de la revolució xilena, a les mans del cop de Pinochet, o de la derrota a través de la reacció democràtica el 1975 a Portugal. Però l’element central del moment que el mou, és una profunda crisi econòmica i política que travessa el món. El règim franquista, en decadència des de 1970, no escapa a elles, i la burgesia espanyola necessita com el menjar reconduir la força del moviment social intern, per a encarar una solució a la crisi econòmica.
El franquisme ja no serveix per a contenir a la classe obrera i els pobles en lluita per les seves llibertats; però no pot donar ni la menor sensació de feblesa, perquè l’exemple revolucionari del veïns de Portugal està gravat a foc. En aquesta contradicció, el sector reformista del règim, a partir del marc legal establert a la Llei de Reforma Política, cerca integrar a les forces de la classe obrera en aquesta cerca; mes, com la crisi política no es tanca, han de desdir-se de la campanya electoral, i obrir un procés constituent sense dir-ho.
En fi, els Pactes de la Moncloa constitueixen, juntament amb els pactes autonòmics i els constitucionals, les potes que donaran forma a l’actual Constitució i el règim del 78.