Qüestió de règim

Si res no hi posa remei, el 2 de maig es dissoldran les Corts i es convocaran noves eleccions. Això, en qualsevol estat democràtic burgès “normal”, no seria greu: el vot és la manera que té la burgesia, en situació de pau, de resoldre els seus conflictes, implicant a la població en el suport d’alguna de les fraccions enfrontades.

Però no estem en una democràcia burgesa “normal”, sinó en una que és hereva del franquisme. Per aquest motiu va ser impossible l’acord entre Podem, PSOE i C’s, perquè aquí cada vegada que es parla de la qüestió nacional salten espurnes i es fa impossible l’acord.

No és que les forces polítiques que negociaven no volguessin pactar, el problema era com explicar a les seves bases el pacte, traspassant línies roges que qüestionen el règim, com és el dret a decidir dels pobles. Podem podria haver pactat amb el PSOE, són cosins germans, però C’s ho impedia, perquè el PSOE, en el fons, té un gen comú amb C’s, que és l’espanyolisme.

El problema té un nom: el règim del 78, els pactes que li van donar origen. Aquest és el fil conductor de la inestabilitat política a la qual es veu abocat l’Estat Espanyol.

El règim sembla molt “dur”, i en els moments de calma política i social, així és. L’estructura és monolítica: el rei i l’exèrcit a la cúspide són el veritable partit de la burgesia espanyola, admesa per les burgesies catalanes i basques i per CCOO i UGT. Els partits (UCD primer, PP i PSOE després) i institucions del règim com intermediaris entre el primer i la població, legitimen cada quatre anys amb el vot aquesta estructura.

La crisi econòmica i social, que el 15M va traslladar a territori polític, va suposar l’inici de la decadència del PP i la crisi del PSOE amb la seva base social. El règim es va esquerdar fins a tal punt que, el juny de 2014, l’antic rei va abdicar, després d’anys de lluites, vagues generals, grans mobilitzacions socials, etcètera.

Conseqüència d’aquesta esquerda és la crisi de govern actual, que no és una simple crisi de govern, sinó una crisi del règim que, en decaure els partits institucionals, deixen exposat davant la societat el veritable partit de la burgesia, el rei i l’exèrcit. O ningú s’ha adonat que, quan el rei es reuneix amb els dirigents polítics, ho fa amb un militar de la Guàrdia Reial a la porta, que és qui obre i tanca el despatx? No és un secretari civil qui ho fa, sinó un militar. És tot un símbol del caràcter “controlat” de la democràcia a l’Estat espanyol.

Per això, unes noves eleccions seran com un peix que es mossega la cua, ja que novament saltaran a la palestra les línies roges: el dret a decidir, les reformes laborals i les polítiques de la UE, el paper de l’Església i la seva separació de l’estat, la república, etcètera. Perquè governi qui governi, aquestes línies són superiors al que qualsevol governi pugui resoldre. És qüestió de règim.