El president dels EUA, Donald Trump, finalment va ordenar un atac amb míssils a Síria. La Casa Blanca va executar aquesta operació en coalició amb França i el Regne Unit. L’abast de l’atac va ser limitat, pràcticament simbòlic.
Pel Secretariat Internacional de la LIT-QI
El Pentàgon ho va presentar com a “cop de precisió”, circumscrit a tres bases militars i centres d’investigació i producció d’armes químiques del règim sirià als afores de Damasc i Homs.
Un centenar de míssils de creuer Tomahawk varen ser disparats des de bucs i avions de combat contra aquests blancs tan específics. Fins ara, no hi ha informació concreta sobre víctimes civils ni militars. La dictadura siriana, que va tenir uns quants dies per preparar-se contra un possible atac, va reconèixer tres ferits a Homs.
La LIT-QI rebutja rotundament l’atac imperialista a Síria. Si bé l’excusa de Trump i dels seus aliats europeus va ser la necessitat d’escarmentar al dictador sirià després de l’atroç atac químic de Duma, el bombardeig “occidental” no té res d’”humanitari”. És un atac a un país oprimit i a un poble que protagonitza un procés revolucionari. Molt menys pretén derrocar el poder sanguinari de Bashar Al-Assad per la força, com diuen els castro-chavistes. No. L’objectiu polític dels míssils és mostrar força i decisió per negociar en millors condicions alguna fórmula que liquidi a la revolució i garanteixi més estabilitat als negocis imperialistes, amb Assad o sense. El mateix Pentàgon va declarar que no pretén intervenir a la guerra civil i que el seu objectiu principal segueix sent el Daesh.
Va ser un atac breu i quirúrgic. No van atacar Tartus, Latakia, ni els principals centres polítics i militars del centre de Damasc. No canvia el curs de la guerra ni posa en risc el control de dues terceres parts del país per part del règim sirià. El que els EUA pretenen és enviar un missatge, intern i extern, de què “no vacil·len” a l’hora de fer respectar les “línies vermelles”. Mostrant-se “més fort”, pot avançar millor posicionat pel camí d’una “solució diplomàtica” que inclogui a Assad i al seu padrí, Putin. El mateix Trump va declarar davant el Congrés: “El nostre objectiu és aconseguir una forta dissuasió”, i hores més tard va anunciar: “missió complerta”.
Tal va ser l’objectiu, gens “humanitari”, del bombardeig. No existeixen intencions imperialistes “humanitàries”. Els EUA i totes les altres potències mundials, al no entregar armes pesants a l’oposició siriana, en els fets van deixar ocórrer la matança del règim sirià, una barbàrie que s’estima en mig milió de morts i deu milions de desplaçats.
El mateix règim sirià, en condemnar l’atac, va afirmar que la seva infraestructura militar no ha sigut malmesa substancialment i que redoblaran la seva lluita “contra el terrorisme”.
La pregunta és què faran Rússia i l’Iran, principals sostenidors de la dictadura siriana. La diplomàcia russa havia advertit que existia un “risc de guerra” si els EUA intervenien a Síria. Doncs bé, una “guerra” és altament improbable. Putin, evidentment, va rebutjar l’atac. El seu fonament és que l’atac químic a Duma no passava d’un “muntatge” de les faccions rebels. Va acusar Washington de “fer el joc” als terroristes i d’”agreujar la catàstrofe humanitària” a Síria. Però no va anunciar cap represàlia. És més, va observar amb alleujament la contenció de l’atac dels EUA, que va evitar amb molt de compte afectar alguna base aèria o zona protegida per defenses antiaèries russes, que tampoc es van activar. Alguns especialistes afirmen que els russos van ser advertits de l’atac, encara que aquesta versió és òbviament negada pels EUA.
El règim dels Aiatol·làs va anar en la mateixa direcció: rebuig al bombardeig i solidaritat amb Assad en contra d’”amenaces estrangeres” a favor del “terrorisme”.
La multiplicitat d’actors i interessos a Síria en dificulten l’anàlisi, més encara quan la majoria de l’esquerra, estalinista i castro-chavista, s’alinea sense pudor amb el sanguinari dictador Al-Assad en contra del poble sirià. Una altra part de l’”esquerra”, més lligada a la socialdemocràcia i al neorreformisme europeu, va caure en la trampa del pacifisme i es va sumar a l’hipòcrita cor “humanitari” de l’imperialisme.
El que s’ha d’entendre és que a Síria està en curs un procés revolucionari des de fa set anys. Aquest procés està vivint segurament el seu moment més dramàtic i difícil, però no està derrotat. El poble sirià, sotmès a tot tipus d’atrocitats i patiments, segueix resistint. Existeixen milícies i comitès locals que es manifesten i segueixen lluitant, tot i les polítiques conciliadores de les principals direccions burgeses rebels, siguin “laiques” o “islamistes”, que capitulen completament a l’imperialisme.
Tot i això, tant el règim sirià (que només es manté en peu gràcies a Putin i als seus aliats) com l’imperialisme estan lluny de reprendre el control i l’estabilitat anterior al 2011.
Davant aquesta revolució existeixen dos grans blocs contrarevolucionaris: el bàndol d’Assad, Putin, l’Iran i Hezbollah, que està disposat a tot per mantenir-se en el poder i ofegar en sang a la revolució; i el bàndol imperialista dels EUA, França, el Regne Unit i l’ONU.
Ambdues forces, encara que justifiquin els seus crims en nom del “poble sirià”, són genocides. Són botxins del poble i de la revolució. Tant a Síria com a la resta del món, la lluita ha de ser contra els dos blocs enemics del poble sirià. Per això, des de la LIT-QI rebutgem els atacs de Trump, Macron i May, al mateix temps que afirmem que Al-Assad ha de córrer el mateix destí que Gadafi.
Estem incondicionalment amb la revolució siriana. És necessari concretar qualsevol acció de solidaritat i suport a aquesta causa. S’han de convocar manifestacions, organitzar l’enviament d’ajuda humanitària, i exigir a cada govern que entregui, sense condicions, armes pesants i tecnologia militar als rebels perquè puguin defensar-se dels atacs genocides d’Assad. La revolució siriana ha de triomfar.