Pas a la dona treballadora!
Lev Trotski a El Programa de Transició (1938)
Després de deu anys de retallades, ajustos i una crisi econòmica impenitent que no donava treva, el 8 de març de 2018 el moviment feminista amb suport dels sindicats de classe i combatius, va convocar una Vaga feminista que es va convertir en capitalitzadora de la indignació social. El 2019, el 8M que va ser referència mundial, va tornar a ser una grandíssima jornada de lluita estatal amb vaga, aturades i mobilitzacions per tot el territori. Què ha passat des de llavors?
Per: Laura Requena
Aquell enorme ascens de la lluita de les dones, que tenia com a antecedents el 15M o les mobilitzacions de 2014 que van derrotar els plans de Rajoy per a restringir encara més el nostre dret a l’avortament, expressava el descontentament dels sectors més oprimits dins d’aquest sistema. I no hi ha dubte que va ajudar a una presa de consciència col·lectiva que encara roman, de la qual el cas Rubiales va ser una mostra. No és casual que l’extrema dreta hagi fet de l’antifeminisme i el discurs lgtbifòbic part de la seva identitat. Un discurs que per efecte de la polarització social que existeix, acaba calant també en un sector de la classe obrera.
Els partits del règim i la burocràcia sindical van treure bona lliçó d’aquell ascens. Cadascun des de la seva posició, van moure fitxa per a treure la lluita dels carrers i desviar les reivindicacions a la via morta de les institucions. Ja llavors des de Corrent Roig, alertàvem del perill que la “vaga feminista”, per la qual moltes treballadores no se sentien interpel·lades a aturar-se, per la senzilla raó que les vagues no es decreten ni s’imposen, sinó que cal construir-les des de baix, acabés convertint-se en un dia lúdic. Un dia en què els governs responsables de la nostra situació encapçalen les mobilitzacions a cop de batucada, mentre empresaris de l’hostaleria aprofiten el dia per a fer caixa.
Després va arribar la pandèmia i la recrudescència de la crisi, les catastròfiques conseqüències de la qual, encara estem pagant. A mesura que s’aprofundeix la crisi capitalista que és també política, social i mediambiental, la situació de les dones treballadores i pobres es torna cada vegada més dramàtica. No hi ha més que veure que continuem encapçalant les xifres de la pobresa, l’atur i la temporalitat. O el degoteig dels desnonaments, les llistes d’espera a Sanitat i Dependència o les sinistres estadístiques de dones assassinades. Enmig d’aquest desolador panorama, un 8M més, governs i institucions, tots ells al servei dels negocis de la burgesia, trauran pit de la seva gestió, en pro de la igualtat.
Si per a PP i Vox el camí passa per reivindicar la “feminitat” de l’ideari catòlic, acovardir l’Estat i deixar les nostres vides en mans del mercat, les ministres d’aquest govern anomenat progressista, tornaran a presumir i a fer gala de les lleis, pactes i mesures feministes que van aprovar o “pensen aprovar”, sense pressupostos ni recursos de cap mena. Ens parlen de “les cures” mentre augmenten de manera estratosfèrica la despesa militar en detriment d’uns Serveis Socials que estan saturats, d’una Educació infradotada i que segueix, en gran part, en mans de l’Església Catòlica i d’una Sanitat que sagna per tots costats. Es declararan una vegada més solidàries amb Palestina, mentre el seu govern ven armes a Israel perquè continuï assassinant dones i nenes palestines.
És igual. L’endemà de tanta xerinola, fotos de portada i pomposes declaracions, l’atenció a menors, majors, persones malaltes o en situació de dependència, continuarà recaient en nosaltres. Milions de dones desdejunarem mentre anuncien una nova víctima de violència masclista per televisió i algunes correrem a treballar, tenallades per l’enèsima reforma laboral de la “molt feminista” Senyora Díaz, que va disparar una precarietat laboral que, per a nosaltres, sempre va ser la norma.
Mentrestant, el moviment feminista de Madrid torna a sortir dividit al carrer per la transfòbia d’un sector del mateix i com a expressió que el feminisme s’ha convertit en territori de disputa institucional i a Catalunya criden a una vaga feminista amb la cobertura legal de CGT a nivell estatal. Sens dubte, sobren motius per a això. Però com vam dir a l’inici, la vaga és una eina poderosa de la classe (de fet, les dones encapçalem més de la meitat de les vagues que es van fer el 2023), a condició que sigui decidida democràticament, cridant a assemblees decisòries en els centres de treball, estudi etc. En cas contrari, es desvirtua i queda reduïda poc menys que a un eslògan que s’omple de significants buits. Els cartells de la CGT d’enguany criden a una vaga feminista “per a sacsejar el patriarcat i el capital” o “alliberar la teva energia vital primigènia”.
Un exemple del que sí que defensem, és la vaga general feminista convocada a Euskadi el passat 30 de novembre, per a reivindicar exigir al govern basc i navarrès un sistema de comptes amb condicions laborals dignes, públic i universal. Una vaga que va aconseguir l’adhesió de més de 1500 comitès d’empresa. Reivindiquem la vaga general pels drets de les dones, quan aquesta és construïda de manera unitària i és part d’una jornada estatal de lluita que denunciï també la situació laboral dels qui no poden parar, com són migrants sense papers o treballadores en l’economia submergida.
No hi ha sortida a la violència masclista i a la desigualtat, sense lluita obrera! Cal canviar les regles del joc d’aquest sistema capitalista i d’aquest règim antidemocràtic!
Des de Corrent Roig reivindiquem un 8M de solidaritat internacionalista, de lluita de classes i combatiu. En el qual sortim al carrer per a exigir la fi del genocidi israelià, per a mostrar la nostra solidaritat amb les dones ucraïneses que resisteixen la invasió de Putin o amb les treballadores argentines que enfronten el pla de Milei per a esborrar del mapa les conquestes de les dones femenines.
Un 8M que serveixi per a unificar moltes lluites. La de les estudiants, que veuen cada vegada més difícil estudiar i molt negre el seu futur laboral. La de les treballadores del SAD d’Alcalá del Río contra la privatització del servei i la de tantes altres, en trànsit continu entre l’atur i la precarietat. La de les pensionistes en risc de pobresa. La de totes, davant l’absència de recursos suficients per a frenar la violència masclista quotidiana i acabar amb unes institucions que perpetuen aquesta. I la lluita de totes, per a parar els atacs a les nostres condicions de vida, vinguin d’on vinguin i governi qui governi.
Només des de la mobilització, les dones podrem derrotar l’intent de fer marxa enrere en els nostres drets i avançar en aquells que encara no tenim. La lluita per mesures concretes, urgents, obligatòries i sobretot, dotades de recursos, per a aconseguir ocupació i salaris dignes vinculats a la inflació, acabar amb la bretxa salarial i en pensions, o perquè l’Estat es responsabilitzi del treball de cures. Aquestes mesures han de ser defensades pel conjunt de la classe treballadora, amb les dones al capdavant, i és com a part de la batalla estratègica per a acabar amb el capitalisme. Perquè no és possible posar fi a l’opressió, sense destruir les bases de l’explotació mitjançant la presa del poder per la classe treballadora i la construcció d’una societat socialista a tot el món. I perquè això pugui ser una realitat, és una tasca central avui, la construcció d’un partit socialista i revolucionari estatal i internacional.
