Per Antonio
Fa escassament un mes el periodista i escriptor Carlos Fonseca (Madrid, 1959) va publicar un interessant llibre sobre l’assassinat de Yolanda González, militant del Partit Socialista dels Treballadors (PST): No t’oblidis de mi. Yolanda González, el crim més brutal de la Transició. Un crim que va ser comès l’1 de febrer de 1980 per dos ultradretans, Emilio Hellín i Ignacio Abad. Tots dos formaven part d’un grup organitzat que va reivindicar el seu assassinat en nom del Batalló Basc Español (BVE) i les connexions dels mateixos amb àmbits de Seguretat de l’Estat no es van arribar a aclarir malgrat les proves que existien.
Fonseca s’ha aproximat al cas de Yolanda González, reconstruint un assaig ben documentat, on es recorda la figura de l’estudiant nascuda a Bilbao i assassinada a Madrid. El llibre compta amb els testimonis de familiars, advocats i companys/es de militància.
En el llibre es destapa i es posa al descobert la Transició, en la qual molts joves estudiants com Yolanda van perdre la vida per la Policia o a les mans de grups d’ultradreta. Estem parlant de José Luis Muntanyès, de 23 anys, i Emilio Martínez, de 20, que van perdre la vida el 13 de desembre de 1979 en la Ronda de València (Madrid) aconseguits per trets de la Policia en concloure una manifestació de protesta contra les reformes educatives del Govern d’Adolfo Suárez. De Carlos González, que amb 21 anys va ser assassinat al setembre de 1976 per un comando ultradretà al final d’una protesta en complir-se el primer aniversari dels últims afusellaments del franquisme. O d’Arturo Ruiz, de 19 anys, a qui un ultradretà va travessar el cor d’un tret al gener de 1977 quan es manifestava a favor de l’amnistia. De Mari Luz Nájera, que va resultar morta l’endemà després de ser aconseguida en el cap per un pot de fum llançat per la Policia quan protestava per la mort d’Arturo.
No obstant això, per a Carlos Fonseca el cas de Yolanda té unes connotacions especials que li converteixen, segons ell, en el més brutal de la Transició. Si escau, va ser vigilada prèviament, segrestada a la seva casa i conduïda a un descampat de Sant Martín de Valdeiglesias, on li van disparar dos tirs al cap.
D’aquesta manera queda desmitificada una etapa de la nostra història recent, la Transició, de la qual sempre ens van intentar “vendre” una imatge massa edulcorada en la que tot eren acords i consensos, quan la realitat és que va ser un període tremendament convuls. Es pot concloure que, en contra d’aquesta visió manipulada de la Transició, no es va tractar d’un procés pacífic i harmònic sinó del que alguns van arribar a anomenar la “Transició de sang i plom”.
Aviat es compliran 39 anys de l’assassinat de Yolanda i sense por d’equivocar-nos podem afirmar que la vida va dictar el seu veredicte: Yolanda tenia raó, el seu propi assassinat va ser una demostració irrefutable que la continuïtat i la impunitat del vell règim va quedar legitimat. Els fets descoberts no fa massa temps, amb el seu assassí treballant per als serveis de seguretat de l’estat, impartint magisteri entre policies i guàrdies civils sobre lluita “contra el terrorisme”, li donen de nou la raó. El vell règim perdura, la seva essència sempre va perdurar protegit per una Llei de punt final, l’anomenada Llei d’Amnistia que va blindar – i àdhuc blinda – a tot l’aparell judicial, policial, militar, eclesiàstic, catòlic, econòmic i administratiu del franquisme contra tota reclamació de responsabilitats pels seus crims.
Avui milions de treballadors/es i joves des del carrer reafirmen la vigència d’aquella lluita de Yolanda quan criden “li diuen democràcia i no ho és”. Avui els i les joves que surten al carrer segueixen enfrontant els atacs d’un règim polític podrit. I és que encara que ja han transcorregut molts anys seguim lluitant i enfrontant la repressió, l’atur, la precarietat, la persecució política, el masclisme. Per això la lectura d’aquest llibre és el millor homenatge per a tota aquella generació de joves que van lluitar i van perdre les seves vides en la mal cridada Transició.
Des de Corrent Roig i la Lit-CI, reivindiquem la memòria de Yolanda, la fermesa en les seves conviccions i el seu compromís polític del que mai hem renegat.
Avui més que mai: Yolanda nosaltres no oblidem!