Per Eusebio LópezEl Tribunal Europeu de Luxemburg acaba de sentenciar que Oriol Junqueras és eurodiputat de ple dret, des de la seva proclamació al juny passat. És més, la sentència recull el que el Tribunal Suprem espanyol hauria d’haver fet: suspendre la publicació de la sentència del «procés” i sol·licitar al Parlament Europeu un suplicatori, per a, després, emetre la sentència.Com que no ho va fer, ara ha convertit en nuls tots els seus actes posteriors, començant per la mateixa sentència; perquè tots emmalalteixen del mateix defecte de forma, s’ha vulnerat, tot i saber-ho (perquè era més que evident) el dret europeu ratificat pel Tribunal. El règim espanyol tenia pressa per donar un càstig exemplar a aquells que havien gosat aixecar-se en defensa d’un dret democràtic, com és el dret a decidir d’un poble.
Més enllà de les conseqüències jurídiques i del ridícul, un altre més, de la justícia espanyola per Europa, el problema català ha fet un salt; el que tots els governs de la monarquia han volgut evitar aquests anys, fos el de Rajoy, fos el de Sánchez, la internacionalització de la lluita del poble català pel seu dret a decidir. Ara, segons el tribunal, el TS espanyol ha d’elevar un suplicatori al Parlament Europeu per a poder aplicar la seva sentència contra una persona que està condemnada sense poder estar-ho.
I això porta de cap al fet que l’anomenat “problema” català es discutirà al Parlament Europeu, on la “anomalia” espanyola és més que evident.
Què és això de l’“anomalia espanyola”?
Perquè s’entengui, si un vol homenatjar «la nou”, el regiment espanyol que va entrar a París el dia del seu alliberament dels feixistes, ha d’anar a França i sota la bandera republicana; a l’Estat Espanyol és impossible, no existeix cap monument, cap record d’aquests demòcrates. Si un vol anar a la tomba de Largo Caballero, president de la república espanyola, ha d’anar al cementiri de Pierre Lachaise a París; a l’Estat Espanyol seria impossible fer-ho. Això sí, monuments a Franco, Primo de Rivera, Mola i altres, existeixen per tot el territori de l’Estat.
Si un vol recordar la guerra mundial, i en concret el front de l’est, que s’oblidi d’homenatges a la Batalla d’Stalingrad o a l’ofensiva del Kursk, primeres derrotes de les forces nazis, si no que ho farà davant monuments als quals van combatre sota les armes nazis, la División Azul.
Aquesta és l’“anomalia” espanyola; mentre a Europa Mussolini era executat sumàriament, mentre a Nuremberg es processava als jerarques del règim nazi, mentre a França les presons s’omplien de “col·laboracionistes” amb els ocupants nazis (les “divisiones azules” franceses); o posteriorment, mentre a Portugal l’any 1974 es dissolia la PIDE (policia política salazarista) i es trencava amb la dictadura… És a dir, mentre a tota Europa es va trencar amb el feixisme, a l’Estat Espanyol la Transició va donar “carta” de demòcrates als jerarques del Franquisme.
Aquesta “carta” té nom i cognoms, es diu Llei d’Amnistia, per la qual es van perdonar tots els crims comesos des de 1936 fins avui. Aquest “blanqueig” del règim es va traslladar a les institucions, per exemple; l’endemà de la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic franquista, es va constituir l’Audiència Nacional, amb exactament els mateixos membres i les mateixes competències del tribunal polític.
És un principi bàsic del dret burgès la “unitat jurisdiccional”, és a dir, no poden existir, sota una democràcia burgesa, tribunals especials per a delictes polítics, doncs, se suposa, que aquests no existeixen; els fets que podrien ser constitutius d’aquesta mena de delictes estan emparats sota els drets d’opinió, expressió, manifestació o vaga. Aquest principi no es compleix a l’Estat Espanyol, on hi ha tres jurisdiccions paral·leles, dues polítiques, i una altra d’ordinària. Les dues jurisdiccions polítiques són el Tribunal Constitucional i una altra l’Audiència Nacional, ex TOP.
Aquesta és la “anomalia” espanyola; un règim que té uns orígens oposats als de la resta de la Unió Europea i que la sentència del Tribunal Europeu ha posat de manifest: el TS espanyol va actuar com el que és, una institució del règim heretat del franquisme/feixisme, el de Luxemburg com el que és, una institució que té els seus orígens en la derrota del feixisme, i ara només queda una sortida: declarar nul·la la sentència i alliberar als presos polítics catalans.
És la UE la solució?
Els dirigents catalans, amb Junqueras i Puigdemont al capdavant, han aconseguit donar-li un cop a l’estratègia aïllacionista no només de la burgesia espanyola, que sempre ha insistit que era un problema “entre catalans”, com si el règim del rei “aporellos” no fossin part d’aquest; sinó que ha posat cap per avall la política de la burgesia europea, que “és un assumpte intern” espanyol.
Cap govern europeu ni la UE va voler condemnar la repressió de l’1 d’octubre ni la virtual ocupació militar de Catalunya; tots van insistir en aquesta idea que és “un problema intern”, quan la realitat és que és un problema de la constitució mateixa de la Unió Europea, un acord merament econòmic per a explotar millor a la classe obrera, mantenint les divisions artificials entre estats, i situar-se en la competència internacional per al saqueig del món.
Com que la UE no és més que un acord entre estats amb aquests objectius ben capitalistes, li espanten els conflictes polítics que com el català, posen en qüestió l’estabilitat dels règims que la conformen. Si els dirigents europeus actuessin com diuen que són, demòcrates, haurien donat suport al “procés” català que només exigia el dret democràtic d’un poble a decidir el seu futur… Com si van fer quan els va interessar (Iugoslàvia!)
Però la seva democràcia s’acaba quan és un règim com l’espanyol, la crisi política del qual pot desestabilitzar tot l’edifici construït aquests anys; no es pot oblidar que l’Estat Espanyol és la 5a economia europea (4ª, si Gran Bretanya se’n va). I és obvi que cap capitalista donarà suport al fet que un poble decideixi, si aquesta decisió trastoca la forma de dominació sobre la classe obrera i els pobles que han construït; per això admeten de bon grat l’“anomalia” espanyola.
Encara que la sentència sigui un torpede a la línia de flotació d’aquesta estabilitat, la mateixa sentència deixa en mans del Tribunal Suprem espanyol les mesures a adoptar; i, sobretot, no té formules d’execució que no vagin més enllà de multes econòmiques que pagarem entre tots i a les quals l’Estat Espanyol ja està acostumat per vulneració de drets fonamentals (Otegi, tortures, etc…) Enviaria el Tribunal de Luxemburg a l’Europol a les presons espanyoles per a posar en llibertat a Junqueras? Perquè això és el que faria qualsevol altre tribunal, executar la sentència.
Ni per la seva constitució ni pels seus interessos, la UE és la solució. S’enganyen, i enganyen a la població treballadora, aquells que criden a confiar en aquesta Unió Europea i no a la mobilització unitària per la llibertat de tots els presos i les preses polítics, el retorn dels i les exiliades i el dret a decidir dels pobles.