El conflicte sirià (revolució i guerra civil) està lluny d’acabar. Sembla complicar-se cada vegada més, tot i el delirant anunci de Putin i Àssad de què havien guanyat la guerra i que el país entraria a partir d’ara en una fase de reconstrucció. L’escalada de bombardejos contra àrees civils a diferents punts del país i la recent ofensiva turca a Afrin, entre altres episodis, afegeixen més llenya a un foc que crema sense pausa des de fa més de sis anys.
Per Gabriel Huland
Enmig d’un complet descontrol, la població civil (sobretot en àrees no controlades pel règim com Afrin, Idlib i el Ghouta Oriental) és qui paga el preu d’un conflicte que pren dimensions cada vegada més grans i que semblen no tenir fi. En els darrers dies, fins i tot les Nacions Unides -que han brillat en els últims anys per la seva total ineficàcia i per la «normalització» de la figura de Baixar al-Àssad- s’han sumat a les veus que denuncien la indiscriminada matança de civils a Síria. La indignació en veure les imatges de nens morts cremats o a causa de bombardejos és difícil de suportar.
Diferents diaris de gran circulació, que cobreixen la guerra siriana des d’una perspectiva gens objectiva ni neutral, reproduint moltes vegades els discursos dels grups dominants, han hagut de reconèixer que la situació a Síria ha empitjorat i que no hi ha una solució política a la vista en el curt termini.
Els últims dies, l’aviació russa ha intensificat els bombardejos sobre zones civils d’Idlib, l’única província controlada per grups que segueixen reclamant-se d’oposició al règim de Baixar al-Àssad, com a resposta a un avió rus derrocat pels grups que controlen la zona. A més, els cascos blancs -també coneguts com a Defensa Civil Síria- van denunciar l’ús d’armes químiques a la ciutat de Saraqeb, en els suburbis de Damasc, el 4 de febrer. En total, més de 230 civils han mort a Síria en poc més d’una setmana, segons el periòdic anglès The Guardian.
El Ghouta Oriental, situat als suburbis de Damasc, també ha sofert amb la intensificació de bombardejos i el setge per part del règim i els seus aliats. A aquesta zona, que es troba gairebé completament aïllada de la resta de país fa més de cinc anys, més de cent persones han mort els últims dies.
D’altra banda, des que l’exèrcit turc va envair la regió d’Afrin (ciutat situada prop de la frontera siriana-turca), amb l’excusa de combatre a grups terroristes, el nombre de víctimes, civils i militars, és desconegut. Previsiblement, la invasió turca no es tractarà d’una breu incursió, com han dit les autoritats turques, i pot convertir-se ràpidament en un veritable problema per a Erdogan. Les milícies kurdes no es deixaran doblegar fàcilment, tenen experiència de combat, coneixen el terreny i rebran, segurament, una gran solidaritat internacional.
La geopolítica del terror
La revolució i posterior guerra civil a Síria -sempre val la pena recordar que va començar com un aixecament popular de caràcter pacífic en contra d’un règim dictatorial que porta gairebé 50 anys en el poder- ha extrapolat les seves fronteres nacionals. A Síria s’expressa amb enorme cruesa la fallida d’un ordre internacional dominat per potències capitalistes disposades a deixar agonitzar tot un poble per evitar que una revolució popular triomfi i amenaci l’ordre internacional vigent al Mitjà Orienti i al Nord d’Àfrica.
L’última conferència de Sochi organitzada per Rússia, igual que totes les seves versions anteriors, ha fracassat rotundament. L’anomenat Alt Comitè Negociador, el grup reconegut per l’ONU com a representant de l’«oposició moderada» siriana es va dividir i va votar majoritàriament no participar de la conferència. Els grups kurds tampoc van participar en Sochi. La conferència es va convertir en un espai obsolet en el qual els governs de Rússia, Iran i Turquia van parlar per a ells mateixos.
La principal mesura acordada a Sochi va ser la formació d’un «comitè constitucional» liderat per l’ONU per redactar una nova constitució per a Síria. No obstant això, el règim sirià, en una demostració de supèrbia, va afirmar recentment que no acceptarà ni reconeixerà cap comitè format «per grups estrangers sigui quin sigui el seu nom o funció» (Agència Reuters). El bloqueig de les negociacions internacionals expressa la indefinició militar i política sobre el terreny i la impossibilitat actual de qualsevol solució negociada.
El règim sirià, al seu torn, està molt lluny de reunir les condicions per unificar el país sota el seu control. Àssad no disposa de legitimitat política i, avui dia, depèn completament de forces estrangeres per mantenir les seves actuals posicions. Amb l’economia siriana completament destruïda, Àssad necessita el suport financer dels seus socis majoritaris (Rússia i Iran). El discurs de reconstrucció no passa de ser el deliri d’un dictador que fa molt s’ha desconnectat completament de la realitat del seu poble i del món.
El PYD-YPG (Kurds) s’ha convertit en un dels factors claus en aquest moment. D’una banda, han rebut suport dels Estats Units i altres potències occidentals per dur a terme la lluita contra l’Estat Islàmic. Per l’altre, solament han pogut enfortir-se al principi de la revolució i conquistar territoris a partir de pactes de no-agressió amb el règim d’Àssad i de sufocar qualsevol oposició interna. Una vegada que la lluita contra l’Estat Islàmic va deixar de ser la principal prioritat dels EUA i la UE, Turquia –un dels principals membres de l’OTAN i clau per a la contenció migratòria a Europa– va donar inici a una ofensiva contra els kurds amb l’objectiu d’afeblir-los i separar-los geogràficament dels kurds de Turquia.
EUA i Rússia semblen tenir un punt de desacord important en relació al paper d’Iran en el procés postguerra sirià. La política de Trump, d’aïllar el règim dels Ayatol·làs, prioritzant la relació amb Israel i Aràbia Saudita, ho demostra. Tant Israel com Aràbia Saudita, que aparentment avancen en polítiques de cooperació a la regió, veuen a Iran com l’enemic prioritari a derrotar.
Fora Àssad i totes les milícies estrangeres de Síria
Encara que la possibilitat de la fi de la guerra a Síria, que d’aquí a poc entrarà en el seu vuitè any, es trobi molt lluny, la població siriana segueix resistint com pot. Àssad segueix cometent crims contra la humanitat diàriament, amb el vistiplau (no explícit, però implícit) de la comunitat internacional i de les Nacions Unides. El gran acord que semblen tenir tant Rússia com els EUA i la UE té a veure amb la permanència del major criminal de guerra del segle XXI al poder, amb el discurs del mal menor i que no hi ha alternativa -tots dos arguments completament fal·laços.
Qualsevol solució realista per a la tragèdia siriana ha de partir de la base que Àssad no pot romandre al poder i ha de pagar pels seus crims. Això és el més important i la principal reivindicació defensada per l’enorme majoria dels col·lectius i organitzacions sirianes que segueixen actuant sobre el terreny, dins i fora del país. A més, qualsevol negociació ha d’abordar el tema dels presos polítics, dels refugiats i dels desplaçats tant interns com externs.
La unificació dels grups opositors també és exigida per diferents agrupaments dins i fora de Síria, així com la retirada immediata de totes les milícies estrangeres (com l‘Hesbol·là, però n’hi ha d’altres) que lluiten al costat del règim sirià. Finalment, els grups «fonamentalistes» tampoc tenen legitimitat per parlar en nom del poble sirià ni de representar a l’oposició en cap conferència de pau.