Síria: El setge criminal a Alep i la trampa mortal de Ginebra

Des de 2012, Alep està dividida en “zones d’influència” entre les tropes d’Al-Assad, les forces rebels i, des de fa un any i mig, les tropes de l’Estat Islàmic (EI). El combat entre aquestes forces és pam a pam, casa per casa. Les tropes antidictatorials han de lluitar en dos fronts: d’un costat, contra l’eix Assad-Rússia-Hezbol·là-Iran; de l’altre, contra les hordes de l’EI.

L’exèrcit de la dictadura siriana, amb el suport aeri de Rússia, ha llençat una ofensiva per recuperar la ciutat d’Alep, la segona més important del país.

En els darrers dies, els avions russos han bombardejat intensament [amb una política de terra cremada] amb la finalitat de facilitar el camí a les tropes lleials a Al-Assad i als milicians de Hezbol·là. Aquestes forces contrarevolucionàries s’han apoderat de la principal carretera que enllaça la frontera de Turquia amb els districtes d’Alep que segueixen en mans de l’oposició.

L’avenç dictatorial pretén sitiar Alep, de la mateixa manera que empresonen altres localitats on centenars de persones han mort d’inanició. Es calcula que més o menys quatre milions de persones es troben atrapades per l’exèrcit sirià. Aquesta perspectiva, a més dels intensos bombardejos, ha provocat la fugida massiva de milers de famílies sirianes en direcció a la frontera de Turquia, fet que agreujarà el dramàtic problema dels refugiats.

L’engany de Ginebra

L’avenç de les tropes dictatorials es dóna en moments en què comença una nova farsa diplomàtica a Ginebra [continuada a Munich] on, per tercera vegada, l’ONU intenta reunir representants d’Al-Assad i opositors per intentar una “negociar una sortida” a la guerra civil. El pla de negociació és conegut: consisteix, bàsicament, a aconseguir un alto al foc per encarar després la formació d’un “govern d’unitat nacional” i la convocatòria d’eleccions el 2017.

Els imperialismes nord-americà i europeu combinen els bombardejos contra l’EI amb la promoció d’aquesta política, però sense ni tan sols plantejar, com feien anteriorment, la sortida prèvia d’Al-Assad del poder [i permetent, alhora, els bombardejos criminals de l’aviació russa, que no deixa pedra sobre pedra, incloent hospitals i escoles].

Però Ginebra, un cop més, ha nascut morta. El règim sirià no va reconèixer -tot titllant de “terroristes”- els “representants” de l’oposició, que alhora havien exclòs un ampli sector de milícies que combaten sobre el terreny i els kurds de Rojava.

En aquest marc, la dictadura d’Al-Assad, sentint-se més forta amb el suport de Rússia, va apostar per resoldre el conflicte per la via armada, aixafant físicament la revolució. Al-Assad va ignorar les converses de Ginebra, tot reforçant l’ofensiva militar.

L’ofensiva sobre Alep va dur el “mediador” de l’ONU, Staffan de Mistura, a suspendre fins al dia 25 d’aquest mes les converses a Ginebra.

Aquesta és una mostra més de per què les milícies rebels àrabs i kurdes no han de confiar en cap tipus de negociació amb el règim assassí d’Al-Assad. No es pot negociar amb aquells que tenen les mans tacades de sang de gairebé 400.000 sirians!

No existeix una sortida “diplomàtica” per a la revolució siriana. L’objectiu de Ginebra és mantenir l’essència del règim dictatorial i l’estructura econòmico-social depenent de l’imperialisme a Síria. Independentment de la discussió sobre si Al-Assad formarà part -i durant quant de temps- d’aquest “procés de transició”, la intenció de l’imperialisme, amb l’acord de Rússia i de l’Iran, és derrotar la revolució siriana, desarmar les milícies i “estabilitzar” els pilars del règim que el poble sirià ve colpejant des de fa gairebé cinc anys.

L’única sortida és la victòria de la revolució siriana

Malgrat haver de lluitar en diversos fronts i d’enfrontar enemics superiors des del punt de vista militar, la revolució siriana continua. Les milícies rebels estan resistint l’ofensiva de manera tenaç. Ho fan com poden, ja que no tenen les armes pesants i la tecnologia militar necessàries.

L’única sortida progressiva per al poble sirià i tot l’Orient Mitjà i el Magreb passa per la derrota de la dictadura siriana i els seus aliats. Aquest seria un “punt de partida” essencial.

En aquest sentit, cal rebutjar qualsevol tipus de “sortida negociada”, ja que cap acord que s’arribi entre l’imperialisme i els governs de Rússia, Iran o Turquia serå beneficiós per als pobles sirià i kurd. Cap tipus de “transició política” té ni tindrà l’objectiu d’atendre les demandes democràtiques i econòmiques del poble sirià.

De la mateixa manera, hem d’oposar-nos als bombardejos russos com als dels EUA, França i el Regne Unit. També hem d’oposar-nos a l’enviament “d’unitats especials” nord-americanes a Síria que, segons va anunciar Obama, servirien “d’assessors” contra l’EI. Tant els “assessors” com els bombardejos de l’imperialisme no tenen un objectiu “democràtic” ni “humanitari”, sinó l’objectiu colonialista de mantenir i, fins i tot ampliar, el control dels recursos de Síria.

Fora de Síria, s’imposa la tasca d’organitzar la solidaritat activa i exigir a cadascun dels nostres governs no només la ruptura de les relacions diplomàtiques i comercials amb la dictadura d’Al-Assad, sinó també l’enviament incondicional d’armes pesants, medicines i tot tipus d’avituallament per a les tropes rebels. A Rússia, és necessari cridar al poble a rebutjar la intervenció de Putin en terra siriana.

La solidaritat internacional amb la revolució siriana és urgent. Un suport decidit de les organitzacions obreres, socials, democràtiques i, per descomptat, dels partits d’esquerres podria inclinar la balança a favor del poble sirià. És necessari convocar manifestacions, repudis davant les ambaixades de Síria, i qualsevol mesura que contribueixi a debilitar la dictadura d’Al-Assad. Aquesta és una tasca immediata.

Per la derrota d’Al-Assad, Rússia, l’Estat Islàmic i l’imperialisme!

No als bombardejos dels EUA, Rússia, França i el Regne Unit!

No a les “unitats especials” dels EUA a Síria!

No al pacte contrarevolucionari d’una “sortida negociada” a Síria!

Per la victòria de la revolució siriana!