Entrevista feta per Florence Oppen el 12 de gener del 2016Primera part de l’entrevista a Joseph Daher, membre del Corrent d’Esquerres Revolucionari de Síria.Florence Oppen:Ja fa més de 4 anys que va començar la Revolució siriana, al març del 2011. Hem vist com el règim d’Àssad ha reforçat la seva ofensiva sobre els rebels i el poble sirià a finals del 2014 utilitzant bombes de barril a les zones rebels, que han causat més de 20.000 morts. A més, a finals de setembre de l’any passat, Rússia va començar a intervenir militarment, i a finals d’octubre de 2015 vam veure com es va organitzar la Conferència de Viena, liderada pels EUA i les potències europees (més Xina, Aràbia Saudita i Rússia), per reunir els dos camps enfrontats i trobar una “transició cap a la pau”. Aquest procés de “desviament” de la revolució cap a un “govern de transició”, tal com es va planificar en la Conferència de Viena, va quedar frenat o, al contrari, va ser accelerat pels atemptats de París?Joseph Daher:
El projecte del govern de transició s’ha accelerat després dels atemptats de París, però aquesta opció és molt més antiga, i ha estat gairebé sempre l’opció preferida per les diferents potències imperialistes. Els objectius dels EUA i de les potències occidentals des de l’inici de l’aixecament del poble sirià mai han estat assistir i ajudar els revolucionaris sirians, o enderrocar el règim d’Àssad. Ans al contrari, els EUA han intentat arribar a un acord entre el règim d’Àssad (o amb sectors d’aquest) i l’oposició lligada a Occident i a les monarquies del Golf. Aquestes últimes no són gens representatives del moviment popular i són absolutament corruptes. Aquesta solució d’un govern de transició és el que es coneix com la “solució iemenita”: mantenir el règim tal com està, i fer alguns canvis superficials.
En aquest context, cal recordar les línies directrius aprovades pels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU el 30 de juny de 2012, en què seria possible (no queda exclòs) un govern de transició presidit per Àssad [1]. L’únic criteri per la conformació d’aquest govern de transició era el “consentiment” de la delegació de l’oposició, de la mateixa manera que els delegats que representaven el règim d’Àssad podrien vetar qualsevol persona proposada pels delegats de l’oposició[2].
L’absència o la manca de tota organització i assistència militar decisiva dels EUA i d’altres països occidentals als revolucionaris sirians és una altra prova de la manca de voluntat de donar suport a qualsevol canvi radical a Síria.
FO: Quin ha estat l’impacte de la intervenció militar de Rússia i el seu rol en el procés revolucionari sirià? Pensa que Rússia busca únicament eliminar a l’Estat Islàmic?
JD:La intervenció militar de Rússia va assolir un nivell superior el 30 setembre 2015, quan la seva aviació militar va començar a dur a terme els primers bombardejos. A finals de l’estiu de 2015, Rússia ja havia augmentat considerablement la seva implicació al costat del règim d’Àssad, en particular proporcionant formació i suport logístic a l’exèrcit sirià. El 17 de setembre, l’exèrcit d’Àssad va començar a utilitzar nous tipus d’armes aèries i terrestres enviades per Rússia, i fotos de satèl·lits a mitjans del mes mostraven dues instal·lacions militars addicionals russes prop de la ciutat siriana de Lattakiyya. [3]
Rússia ha tingut un paper fonamental en la supervivència del règim d’Àssad: és el seu principal proveïdor d’armament, i a partir de gener del 2014 no ha fet altra cosa que augmentar l’enviament de material militar (municions, peces d’armament, vehicles blindats, drons, bombes teledirigides, etc.).
La propaganda al voltant de la “guerra contra el terrorisme” llançada per l’estat rus és una manera de donar suport políticament i militarment al règim d’Àssad i aixafar tota forma d’oposició a Síria. Putin vol que els diferents actors internacionals considerin Àssad com la principal força que els pot ajudar a lluitar contra el “terrorisme”.
Els objectius dels bombardejos russos són clars: salvar i consolidar la potència militar i política d’Àssad. El president rus Vladimir Putin va dir el 28 de setembre, abans de l’inici de les operacions, que “no hi ha altra opció per posar una fi al conflicte sirià que no sigui reforçar les institucions de l’actual govern legítim de Síria en el seu combat contra el terrorisme“[4]. En altres termes, el que Putin proposa és aixafar totes les formes d’oposició al règim d’Àssad, tant les democràtiques com les reaccionàries, en el marc de la “lluita contra el terrorisme”.
Tots els règims autoritaris han utilitzat aquest tipus de propaganda per reprimir els moviments populars o els grups d’oposició que enfronten el seu poder: tant Àssad contra el moviment popular des de l’inici de la revolució, com el dictador Sissi a Egipte per reprimir la Germandat Musulmana. També a l’esquerra progressista i als moviments democràtics (el partit Socialistes Revolucionaris, el Moviment 6 d’Abril, etc.), com Erdogan per enfrontar al PKK i els diferents moviments d’esquerra o, per donar un últim exemple, la repressió de les monarquies de Bahrain i l’Aràbia Saudita contra els manifestants i les mobilitzacions populars contra els seus règims dictatorials.
Cal recordar que segons el Centre de Documentació de Violacions (VDC) a Síria, des de l’inici de les operacions militars russes el 30 de setembre, entre 80% i 90% dels objectius dels bombardejos, que han causat la mort de més de 520 civils i han causat 100.000 desplaçats que no han estat en les zones controlades per l’Estat Islàmic [5]. Els bombardejos de l’aviació militar russa han destruït una desena d’hospitals a més d’una fàbrica de pa, centres d’aigua potable, mercats populars, etc.
Està clar que després dels atemptats de París, Moscou intenta abatre més als jihadistes, però segueix bombardejant grups de l’ELS (Exèrcit Lliure Sirià) i a civils. El 28 de novembre, per exemple, l’aviació russa va bombardejar un centre mèdic a la província d’Idlib que albergava un forn que fabricava 130.000 kg de pa al mes i un centre d’aigua potable que abastia a 50.000 persones. Diversos barris populars d’Alep i la seva regió, i de Idlid, han estat també bombardejats.
FO: I com analitza la intervenció militar francesa a Síria avui, després dels atemptats?
JD: França ha intensificat els seus bombardejos després dels atemptats del 13 de novembre. Ara ha mobilitzat 3.500 unitats militars i desplegat el seu portaavions Charles-de-Gaulle a l’Est de la Mediterrània, la qual cosa des del 23 triplica la capacitat d’acció del govern francès[6].
Abans dels atemptats, França ja havia bombardejat, el setembre del 2015, assentaments de l’Estat Islàmic a Síria, prop de la ciutat de Deir Zor. Les autoritats franceses havien justificat aquests bombardejos perquè eren “santuaris de Daesh on s’han format els que ataquen França“, afegint. “Estem actuant en legítima defensa“[7].
Des del 27 de setembre, França va dur a terme quatre sèries de bombardejos addicionals a Síria, en el marc de l’operació Chammal, contra l’Estat Islàmic. Aquesta operació estava en curs des del 2014, en l’operació conjunta liderada pels EUA a partir del setembre del 2014, amb objectius a l’Iraq (a petició del govern de Bagdad) i a Síria, on fins al moment ha rebutjat col·laborar amb el règim d’Àssad. L’operació Chammal agrupa al voltant de 60 països, incloent-hi als EUA, el Regne Unit, França, els països veïns de Síria, i Turquia. Des dels seus inicis va excloure la intervenció militar directa en territori sirià, però ha enviat forces especials i tropes iraquianes i kurdes. A més, només una dotzena dels seus membres ha intervingut en els bombardejos, que ja han estat al voltant de 8.300 des de 2014, 80% d’ells a càrrec dels EUA. [8]
Des dels atemptats, França ha demanat als altres governs occidentals que s’uneixin a la “guerra contra l’EI”. El Regne Unit es va unir a la campanya després d’un vot del parlament britànic a favor dels bombardejos a Síria, el 2 de desembre de 2015. Hores després de la votació, l’aviació britànica ja havia començat a bombardejar les instal·lacions petrolieres de l’EI. Dies després, el parlament alemany, el Bundestag, va votar a favor del projecte d’Angela Merkel; i el 4 va autoritzar el desplegament d’un màxim de 1.200 soldats (el que representa la major missió de la Bundeswehr a l’estranger) i de sis avions Tornado per fer missions de reconeixement a Síria, a més d’una fragata de suport al portaavions francès Charles-de-Gaulle.
Per tant, són avui sis països (EUA, França, el Regne Unit, Canadà, Austràlia i Jordània) els que estan intervenint a l’Iraq i Síria. Dinamarca i els Països Baixos només intervenen a l’Iraq. I altres quatre estats (Turquia, l’Aràbia Saudita, Bahrain i els Emirats Àrabs Units) només s’efectuen bombardejos a Síria [9]. Pel que fa al “reforç” nord-americà, el portaavions Harry Truman es dirigeix a la Mediterrània, i Washington té ja 3.500 soldats a l’Iraq, als quals es van a sumar a les forces especials (al voltant de 200 homes a l’Iraq, i un reforç encara no quantificat que serà desplegat a Síria).
A més de tot això, França ha demanat més col·laboració a Rússia, que va declarar després dels atemptats de París que aquests mostraven que Rússia té una política estrangera encertada. De fet, el 26 de novembre del 2015, els governs francès i rus van anunciar la seva decisió de “coordinar” els seus bombardejos a Síria contra el Daesh, en particular per apuntar al transport de productes petroliers. El contraban de petroli representa una de les principals fonts de finançament de Daesh, amb un ingrés estimat de 1,5 milions de dòlars al dia [10]. França i Rússia van acordar, a més, intercanviar informació perquè els bombardejos no afectin aquells que “lluiten contra Daesh”, vegeu els grups de l’Exèrcit Sirià Lliure que combaten al règim ja de l’EI.
FO: Avui la LIT-CI i altres organitzacions de l’esquerra revolucionària que donen suport a la revolució tenim una polèmica intensa amb un sector de l’esquerra mundial que sembla estar convençut que ja no hi ha res a defensar en el procés revolucionari sirià donada la realitat de la intervenció imperialista (EUA) del costat dels rebels. Aquesta posició afirma que, per desgràcia, ja no hi ha res a defensar en el procés revolucionari sirià perquè els rebels són finançats i controlats per l’imperialisme nord-americà o pels islamistes radicals. Llavors, quin paper vol jugar l’imperialisme nord-americà a la regió i quina és la realitat de la seva intervenció?
JD: Primer voldria precisar que hi ha hagut una absència total d’assistència militar conseqüent en suport dels revolucionaris sirians, sigui dels EUA o d’altres països occidentals. De fet, el Wall Street Journal va publicar un article, al gener de 2015, on un ajudant de la CIA afirmava: “Alguns carregaments d’armes eren tan petits que els comandants havien de racionar les municions. Un dels comandants de més confiança i el preferit dels EUA rebia un total de 16 bales al mes per combatre. Es va demanar als rebels que lliuressin els seus llança-míssils anti-tancs per obtenir-ne de nous, però no podien ni tan sols obtenir projectils per als tancs que capturaven. I quan, l’estiu passat, van demanar més munició per afrontar als grups lligats a Al-Qaida, els Estats Units van dir que no“[11].
El pla de Barack Obama, que va ser aprovat pel Congrés nord-americà amb un pressupost de 500U$ milions per armar i equipar entre 5.000 i 10.000 rebels, però que mai va ser posat en marxa, no buscava enderrocar el règim d’Àssad. En la mateixa resolució queda clar: “el Secretari de Defensa està autoritzat a proporcionar assistència, formació, equipament i aprovisionament, en coordinació amb el secretari d’Estat, a elements de l’oposició siriana i altres grups sirians seleccionats de manera apropiada amb els següents objectius: 1) Defensar el poble sirià contra els atacs de l’Estat Islàmic i assegurar els territoris controlats per l’oposició siriana, 2) Protegir els EUA, els seus amics i aliats i al poble sirià contra les amenaces dels terroristes a Síria, 3) Promoure les condicions per a una solució negociada al conflicte sirià“[12].
Aquest programa ha estat un fracàs i ara ha estat cancel·lat. Però abans de la seva fi, la cap política del Pentàgon, Christine Wormuth, havia reconegut que “el programa era molt més petit del que esperàvem“, i que hi havia entre 100 i 200 combatents en curs de formació, precisant que rebien una formació desastrosa [13]. Un general nord-americà va arribar a declarar davant del Congrés dels EUA que només va aconseguir formar amb èxit a “quatre o cinc” soldats de l’oposició [14].
El cap de l’Estat Major del grup rebel sirià entrenat pels EUA, la divisió 30, va dimitir del seu lloc i es va retirar del programa el 19 de setembre del 2015. Va parlar, entre altres coses, de “l’absència d’un nombre suficient de reclutaments” i de “la falta de serietat a l’hora de posar en marxa el projecte que establís la divisió 30” [15].
L’altre obstacle que els EUA han trobat a Síria ha estat i segueix sent el d’aconseguir constituir grups armats que els siguin fidels als seus interessos, a causa de la realitat local. Això es deu a l’acord de la gran majoria dels grups d’oposició sirians a no cooperar amb Washington si aquest no els garanteix poder mantenir la seva independència i autonomia, i si aquesta cooperació no comporta un objectiu clar d’enderrocar Àssad.
Després del seu fracàs en l’intent de formar batallons de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS), els EUA van canviar la seva estratègia la tardor de 2015 i van decidir donar suport polític i militar a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) per derrotar el Daesh (o Estat Islàmic) [16]. Les FDS van ser creades l’octubre de 2015 per donar una cobertura jurídica i política al suport militar dels EUA al PKK a Síria. Les FDS estan dominades per les YPG (el braç armat del partit PYD, Partit de la Unió Democràtica, secció siriana del PKK, Partit dels Treballadors del Kurdistan) [17], ja que els altres grups que hi participen (grups kurds, sirians i alguns lligats a l’ELS, com l’exèrcit revolucionari Jaysh al-thuwar) tenen un paper auxiliar. Els EUA tenen l’esperança que altres grups de l’ELS s’uniran a les FDS. Això no obstant, la política del PYD, i en particular la seva actitud de no enfrontament amb el règim d’Àssad, el seu suport a la intervenció militar russa, a més dels abusos contra civils àrabs en algunes regions, impedeixen de moment que es forgi un llaç de confiança entre aquestes forces i els grups revolucionaris populars sirians.
D’altra banda, els Estats de la regió, com Turquia, l’Aràbia Saudita o Qatar han finançat diversos grups; en la seva gran part es tracten de moviments islamistes fonamentalistes que s’oposen als objectius de la revolució i que anteposen els seus propis interessos polítics[18]. Qatar, per exemple, ha brindat un suport clau al grup Jabhat al Nusra, mentre que Turquia dóna suport de manera directa o passiva a diversos moviments islamistes fonamentalistes (com la coalició Jaysh al-Fatah, dirijida per Jabhat al Nusra i Ahrar Sham) i de l’Estat Islàmic [19]. Aquest suport és obvi quan Turquia permet total llibertat de moviment a aquests grups en ambdós costats de la frontera al nord de Síria contra els grups democràtics de l’ELS i, en particular, als que enfrontaren qualsevol forma d’autonomia de les regions kurdes sota control del PKK. I finalment, les xarxes privades de les monarquies del Golf han actuat i finançat, amb el consentiment de les classes dirigents dels seus respectius països, diversos moviments islamistes fonamentalistes amb la intenció de transformar una revolució popular en una guerra confessional.
FO: Llavors, li sembla que avui en dia segueixen havent-hi activistes, corrents o grups en el procés revolucionari sirià que l’esquerra -i també els pobles i els treballadors del món sencer- haurien de donar suport?
JD: Primer hem de recordar que la revolució siriana forma part d’un procés revolucionari que s’ha donat en tota la regió, i que és una part integral de les seves dinàmiques. Tot intent de separar la revolució siriana d’aquest procés ha de ser combatut. Els revolucionaris a Síria combaten -com els altres activistes en els altres països de la regió- per la llibertat i la dignitat. En aquest combat s’enfronten a règims autoritaris i a grups islamistes i jihadistes que s’oposen als seus objectius.
Les aspiracions i resistències populars del poble sirià estan sent completament ignorades i, fins i tot, combatudes en el terreny de lluita per forces que les sobrepassen. Existeixen moltíssims individus i petits grups, encara que molt debilitats per les repressions successives del règim i dels grups fonamentalistes, que conformen comitès populars locals de coordinació.
Encara existeixen enclavaments d’esperança i resistència, formats per diversos grups i moviments democràtics que s’oposen a totes les formes de contrarevolució: el règim d’Àssad i els grups fonamentalistes islàmics. Són aquests els que mantenen encara vius els somnis de l’inici de la revolució i els seus objectius: la democràcia, la justícia social, la igualtat i l’oposició al projecte d’un estat confessional. Els trobem a Alep, a Idlib als seus voltants, o a les zones rurals que envolten Damasc. Poden trobar molts exemples en el meu bloc [20].
FO: Podria donar exemples?
JD: Per exemple, a la petita ciutat de Burkmal, a l’est de la ciutat de Deir Zor, ocupada per l’EI, els actes de resistència popular dels habitants no han deixat d’augmentar, des de novembre i desembre del 2015, contra els membres de Daesh. Hi ha hagut manifestacions i han fet onejar damunt d’una escola la bandera de la revolució siriana, injuriada pels jihadistes, mentre un comando armat, lligat a grups de la revolució, va assassinar quatre dels comandants de l’EI a la ciutat. A la ciutat de Minjeb, a la zona rural d’Alep, van tenir lloc diverses manifestacions contra la repressió de la població local per part de l’EI, en particular contra penes de mort infligides per “apostasia” (renúncia o abandó de la creença religiosa). En aquest context, en diverses ocasions membres de l’EI, un d’ells un jutge dels tribunals religiosos imposats per l’EI, han estat assassinats. A la ciutat de Raqqa i a la província de Deir Zor, un comando de l’ELS, anomenat “Mortalla blanca” du a terme atacs de guerrilla dirigits a les unitats militars de l’EI [21].
Però puc donar-los exemples de resistència que s’han repetit des d’aquest estiu passat, quan diverses manifestacions van ser organitzades en les zones rurals al voltant d’Alep, Dames i altres llocs, també a Idlib. A Idlib, a finals del mes de juny hi va haver una protesta, després de la pregària del divendres, per exigir que la gestió de l’administració municipal sigui retornada i gestionada per la població local, i que el barri militar de la coalició Jaish al-Fatah (dominada per Jabhat al-Nusra i Ahrar) es torni a ubicar als afores de la ciutat [22]. Podem trobar un altre exemple a Duma, a prop de Damasc; al juliol va haver-hi diverses protestes després del segrest d’un membre del consell local [23]. A l’agost i al setembre, a la petita ciutat d’al-Atarib, als voltants d’Alep, ocupada per Jaghat al-Nusra (al-Qaida), va haver-hi diverses manifestacions contra les seves pràctiques autoritàries [24]. Finalment, el 7 d’agost de 2015, milers de persones van desfilar a la ciutat de Saqba (zona rural de Damasc) en nom dels objectius de la revolució siriana. Una setmana més tard, un grup de dones es van manifestar per l’alliberament de presos polítics detinguts per l’organització Exèrcit de l’Islam, lligada a l’Aràbia Saudita [25]. Fa mesos que protesten.
El 25 de setembre, kurds, àrabs, assiris i turcmans es van manifestar contra els crims de l’EI i Àssad al barri de Sheikh Maqsoud, a Alep [26]. El 6 d’octubre, els revolucionaris d’Alep van organitzar una manifestació contra Jabhat Al-Nusra i van exigir que l’organització marxés de la ciutat [27]. El 18 d’octubre es va organitzar a Duma una campanya de solidaritat dels revolucionaris amb el poble palestí i la Intifada [28]. El 10 de novembre es van produir actes de desobediència civil organitzats per militants que protestaven contra la desaparició de revolucionaris a les mans de Jabhat Al-Nusra als barris d’Alep [29].
Com ho escrivien els revolucionaris sirians: “Els enemics són múltiples… la revolució és una… i continua“. El moviment popular sirià no ha dit la seva última paraula.
FO: La crisi dels refugiats ha sacsejat durament Europa. Com podem ajudar veritablement als refugiats sirians? Quins límits veu al discurs purament “humanitari” que s’ha instal·lat com a hegemònic?
JD: Podem ajudar veritablement als refugiats sirians. El primer és lluitar contra les nostres pròpies burgesies. No podem oblidar el paper dels Estats occidentals imperialistes a la situació actual. Les polítiques racistes i pro-seguretat de la Unió Europea (UE) en matèria d’immigració són igualment responsables dels drames quotidians dels refugiats en camí, per terra i mar, cap a Europa. La política de tancament de les fronteres empeny a centenars de milers de persones que fugen de la guerra i la misèria a utilitzar mitjans il·legals i perillosos per intentar arribar a països europeus. Cal remarcar que els pocs refugiats que arriben a Europa (la gran majoria es queden en països que no són de la UE), han d’enfrontar la violència de la policia, el “Camp de la Jungla” a Calais [30], França; la construcció d’una tanca de quatre metres d’altura pel govern hongarès al llarg dels 175 km de frontera amb Sèrbia; les operacions navals de l’agència Frontex al mar Egeu i al Mediterrani. Totes aquestes polítiques repressives han acabat en tragèdies, amb milers de persones ofegades.
Cal lluitar contra la posada en pràctica de la “Europa fortalesa”, i batallar per l’obertura de les fronteres. I de la mateixa manera, cal lluitar per millorar les condicions de vida dels refugiats/des (dret a l’habitatge, al treball, etc.), i de manera general per les de les classes populars.
També hem d’enfrontar la propaganda racista i islamòfoba, en particular la que ve de l’extrema dreta europea, que no para de caracteritzar els refugiats sirians i d’altres orígens com a “terroristes en potència“. És el cas del líder del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), que va advertir que aquells que fugen són probablement extremistes de l’Estat Islàmic i altres grups jihadistes que “representen una amenaça directa a la nostra civilització” [31]. Aquests dirigents polítics no són molt diferents del dictador Àssad, que al setembre de 2015 va escriure al seu Twitter: “El terrorisme no es quedarà aquí, serà exportat a través de la immigració il·legal cap a Europa” [32]. Quan l’extrema dreta no titlla els refugiats de terroristes, els acusa d’amenaçar les “arrels cristianes” d’Europa, com ho va declarar el primer ministre hongarès Viktor Orban davant l’arribada massiva de migrants [33]. Finalment, Marine Le Pen, la cap del moviment feixista francès, el Front Nacional, qui acorda i reprodueix tota aquesta propaganda racista, ha exigit després dels atemptats “aturar immediatament l’acollida de migrants” i restablir les fronteres nacionals, cosa que equival en la pràctica al tancament complet de les fronteres [34].
No obstant això, hem d’apuntar que malgrat la seva difícil situació, un gran nombre de refugiats s’han organitzat per protestar i resistir els atacs de la policia i les polítiques de seguretat dels Estats de la UE, com va ser el cas amb les persecucions a l’estació ferroviària de Budapest, en els camps de refugiats de Calais i Grècia, o a la frontera hongaresa.
Hem d’organitzar-nos per lluitar, al costat dels sense-papers i els refugiats, per imposar l’obertura de les fronteres, la lliure circulació i l’acollida digna de les persones que fugen de la guerra, de l’opressió o de la misèria social. Hem de posar una fi als camps, a les polítiques racistes i sobretot qüestionar el sistema capitalista, que és l’origen d’aquestes catàstrofes.
Però, com he dit al principi, no n’hi ha prou amb enfrontar a l’extrema dreta, s’ha de condemnar la política imperialista i les guerres provocades pels estats occidentals a la regió, que són els responsables dels problemes polítics i econòmics que causen la fugida de migrants i refugiats. I això també implica condemnar la col·laboració dels estats occidentals amb les dictadures a la regió. La solució no rau en la col·laboració amb règims autoritaris com el d’Àssad. La solució és, per descomptat, oposar-se a l’EI i altres forces reaccionàries i jihadistes (cal recordar que Àssad va encoratjar el seu desenvolupament a l’inici de l’aixecament popular a Síria mentre matava i reprimia les forces democràtiques i progressistes). Però l’important és oposar-se al règim bàrbar, autoritari i criminal d’Àssad, ja que és aquest règim la causa de la catàstrofe actual de Síria, i de l’exili de milions de sirians i sirianes. Tant l’EI com Àssad són dues forces bàrbares que s’alimenten recíprocament, i ambdues han de ser derrotades per poder construir una societat democràtica, laica i social a Síria, i també en altres llocs.
Per això és clau donar suport als moviments populars, democràtics i socials que s’oposen a aquestes dues forces contrarevolucionàries, i a les diferents formes d’imperialisme (EUA i Rússia) i sub-imperialismes regionals (Iran, l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) que actuen contra els interessos dels pobles en lluita.
Aquests activistes encara existeixen a Síria, i lluiten diàriament contra Àssad i les forces islàmiques fonamentalistes, malgrat totes les dificultats. Si mirem per exemple el que està passant a l’Iraq, d’on va sorgir l’Estat Islàmic, veiem que aquestes ultimes setmanes de novembre s’ha aixecat un moviment popular que qüestiona el règim de Bagdad, que rep el suport de l’Iran. Un podia escoltar a les manifestacions crides per construir un estat laic i no confessional; contra la divisió de la població en sunnites i xiïtes; pels drets de les dones i la igualtat, i una denúncia clara cap als partits amb una política confessional. Els manifestants acusaven el règim iraquià confessional de ser, per la seva política, el responsable del desenvolupament de l’EI, ja que arboraven pancartes on es podia llegir “el parlament i l’Estat Islàmic (o Daesh) són dues cares d’una mateixa moneda“, o “Daesh va néixer de les entranyes de la vostra corrupció“[35]. Només en aquest marc d’anàlisi política de la situació aconseguirem sortir del malson de les dictadures i dels fonamentalismes de tot tipus i, sobretot, aconseguirem permetre que milions de persones tinguin una vida lliure i digna.
[1] http://www.un.org/press/en/2015/sc12171.doc.htm
[2] La resolució del Consell de Seguretat de l’ONU afirma que el seu objectiu és “the establishment of an inclusive transitional governing body with full executive powers, which shall be formed on the basis of mutual consent while ensuring continuity of governmental institutions”. És a dir, que ambdues parts (el règim sanguinari d’Àssad i els sectors convidats de l’oposició) tenen igual poder de decisió per arribar a un acord amb el “consentiment” de les dues parts. [Nota editorial].
[3] https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/10/04/understanding-russians-military-expansion-in-syria-or-consolidating-the-Àssad-regime/
[4] https://www.rt.com/news/316633-putin-interview-syrian-conflict/
[5] https://www.vdc-sy.info/index.php/en/
[6] http://www.europe1.fr/international/le-porte-avions-charles-de-gaulle-en-route-pour-la-syrie-2622493
[7] http://www.itele.fr/monde/video/la-france-a-realise-ses-premieres-frappes-en-syrie-138334
[8]“Environ 8300 raids aériens ont été conduits en un an, dont plus de 80 % ont été assurés par les États-Unis.” http://www.lapresse.ca/international/dossiers/le-groupe-etat-islamique/201512/02/01-4927297-la-grande-bretagne-lance-ses-premieres-frappes-en-syrie.php
[9] No obstant això, les tres monarquies àrabs estan més actives a Síria des de la seva intervenció al Iemen a favor de les tropes del governador Hadi, aliat d’Aràbia Saudita. Aquesta està dominada per xarxes militars dirigides per l’antic dictador Ali Abdullah Al-Saleh i la rebel·lió Houti, amb el suport de l’Iran
[10] http://www.lefigaro.fr/economie/le-scan-eco/dessous-chiffres/2015/11/19/29006-20151119ARTFIG00006-petrole-taxes-donations-trafics-d-humains-comment-daech-se-finance.php
[11] “Those [rebels] who made the cut, earning the label “trusted commanders,” signed written agreements, submitted payroll information about their fighters and detailed their battlefield strategy. Only then did they get help, and it was far less than they were counting on. Some weapons shipments were so small that commanders had to ration ammunition. One of the U.S.’s favorite trusted commanders got the equivalent of 16 bullets a month per fighter. Rebel leaders were told they had to hand over old antitank missile launchers to get new ones—and couldn’t get shells for captured tanks. When they appealed last summer for ammo to battle fighters linked to al Qaeda, the U.S. said no. All sides now agree that the U.S.’s effort to aid moderate fighters battling the Àssad regime has gone badly.” http://www.wsj.com/articles/covert-cia-mission-to-arm-syrian-rebels-goes-awry-1422329582
[12] “The Secretary of Defense is authorized, in coordination with the Secretary of State, to provide assistance, including training, equipment, supplies, stipends, construction of training and associated facilities, and sustainment, to appropriately vetted elements of the Syrian opposition and other appropriately vetted Syrian groups and individuals, through December 31, 2016, for the following purposes: (1) Defending the Syrian people from attacks by the Islamic State of Iraq and the Levant (ISIL), and securing territory controlled by the Syrian opposition. (2) Protecting the United States, its friends and allies, and the Syrian people from the threats posed by terrorists in Syria. (3) Promoting the conditions for a negotiated settlement to end the conflict in Syria.” https://www.congress.gov/bill/113th-congress/house-bill/3979/text
[13] “The program is much smaller than we hoped.” http://www.theguardian.com/us-news/2015/sep/16/us-military-syrian-isis-fighters
[14] http://www.theguardian.com/us-news/2015/sep/16/us-military-syrian-isis-fighters
L’octubre de 2015, fins i tot el senador republicà Lindsey Graham va posar en dubte l’estratègia nord-americana a Síria en una audiència amb el secretari de Defensa Ashton Carter i l’Estat Major Inter-exèrcit Joseph Dunford. Després d’haver preguntat sobre les possibilitats d’enderrocar el president sirià Bashar al-Àssad, va concloure: “En el millor dels casos, això és una estratègia espantosa“.
[15] http://www.businessinsider.com/division-30-syrian-rebel-chief-of-staff-quits-2015-9
[16] En la seva carta fundacional, l’FDS (Forces Democràtiques de Síria) insta a combatre “Daesh, les seves organitzacions germanes i el règim criminal baasista http://syriadirect.org/news/15-opposition-groups-in-idlib-aleppo-join-sdf-forces/)
[17] Sobre el PKK i el context polític al voltant de la lluita del poble kurd, veure l’article d’Alejandro Iturbe “Sobre la lluita del poble kurd”, del 15 de desembre de 2015. [N. de E.].
http://litci.org/es/mundo/medio-oriente/iran/sobre-la-lucha-del-pueblo-kurdo/
[18] L’Aràbia Saudita també va començar a donar suport a alguns grups de l’ELS a partir del 2013.
[20] https://syriafreedomforever.wordpress.com/
[23] https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/07/25/وقفة-احتجاجة-لمجلس-دوما-المحلي-تنديدا/
https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/08/14/مظاهرة-في-مدينة-الأتارب،-ريف-حلب-الغرب/
[25] https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/06/28/مسرابا-ريف-دمشق-مظاهرة-نسائية-طالبت-ب/
[29] https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/11/19/عصيان-مدني-في-حلب-احتجاجاً-على-حالات-ال/
[30] El “Camp de la Jungle” a Calais és el sobrenom d’un campament improvisat de migrants prop de Calais, al nord de França, on els migrants, la majoria refugiats i demandants d’asil, s’instal·len mentre es preparen per creuar cap al Regne Unit. S’amaguen en els ferris, en cotxes, en trens o als camions de mercaderies. El campament, que es troba en un antic abocador d’escombraries, avui és ocupat per més de 6.000 persones (la població que era d’algunes centenes el 2012 va créixer exponencialment l’estiu del 2015), que vénen de l’Iraq, Síria i l’Iran. No tenen bones condicions sanitàries i el supermercat més proper es troba a 2 km. http://www.theguardian.com/world/2015/nov/03/refugees-horror-calais-jungle-refugee-camp-feel-like-dying-slowly
[32] https://twitter.com/presidency_sy/status/346700451087015937 “President al-Àssad: Terrorism will not stop here, it will export itself through illegal immigration into Europe.”
[35] https://syriafreedomforever.wordpress.com/2015/08/18/iraq-winds-of-hope/