Escrit pel Roberto Laxe el 9 d’octubre del 2015
Contra la pujada dels preus agrícoles en productes de primera necessitat, petits i mitjans propietaris camperols van dur a terme mobilitzacions en quaranta països. Des de l’Argentina fins a la Unió Europea es van mobilitzar contra la imposició de preus per les multinacionals, o contra les mesures que retallen les rendes agràries, la sobreproducció de certs productes, lligada a la caiguda dels preus d’altres i l’especulació al voltant d’ells. Aquestes mobilitzacions es van convertir en un problema social i polític central que va donar origen a la propietat de la terra i a la burgesia com a classe dominant. No obstant això, també va crear-se el dret a l’alimentació.
De la mateixa manera que l’explotació de la força de treball té els seus límits expressats en la tendència decreixent de la taxa de lucre, l’expansió de l’agricultura capitalista els troba en la productivitat de la terra, base de la renda diferencial de la terra. S’expressa així, d’una manera clara i meridiana, que ens trobem davant d’un procés que avança cap a una profunda transformació social, que no necessàriament ha de ser cap endavant. La disjuntiva “socialisme o barbàrie” és més actual que mai.
Els límits a l’expansió quantitativa del capitalisme comencen a ser objectius, o el que és igual, la possibilitat d’obertura de nous mercats xoca frontalment amb el fet que al segle XXI l’únic model de producció, que no coexisteix amb cap altre, és el capitalista.
Mentre al llarg del segle XIX el capitalisme es cenyia a Europa i Amèrica (nord i sud) -encara que convisqués en aquestes zones geogràfiques amb les restes del feudalisme (Rússia o Àustria) o modes de producció previs (els indis americans)-, tenia tot un món per conquerir: l’Àfrica! al qual es va afegir, al segle XX, la URSS i després els anomenats estats del “socialisme real”, que, per la via de l’expropiació de la burgesia, escapaven de l’explotació directa de la força de treball.
Amb la colonització d’Àfrica al segle XIX i a començaments del XX, i la restauració del capitalisme en el “socialisme real” a finals del XX, el model de producció capitalista ha arribat avui a una escala planetària sense combinació amb cap altre model. D’aquesta manera, l’expansió quantitativa dels mercats va arribar el seu sostre: ja no queden zones en el món perquè siguin incorporades al mercat mundial, i per tant, aquest camí com a via d’escapament a la crisi econòmica està tancat. Ara només cal una explotació intensiva de qualitat de les principals forces productives de l’ésser humà i de la terra.
En els períodes de crisi i transformació social com el que travessem sorgeixen, des dels sectors oprimits i empobrits de la societat, alternatives per enfrontar-la.
La primera coneguda de l’era del desenvolupament capitalista va ser la de Robert Owen, qui va fundar, el 1825, la Comunitat de New Harmony a Indiana, on va tractar de portar a la pràctica les seves idees sobre l’organització del treball i la distribució de la riquesa, establint assegurança social, biblioteques, escoles per a nens i adults i altres prestacions per als obrers. Però l’experiment va fracassar i va haver de vendre el terreny el 1828, perdent amb això una bona part de la seva fortuna.
Poc temps després van sorgir els falansteris de Fourier, que serien comunitats rurals autosuficients, com a base de transformació social. Els falansteris s’havien de crear per l’acció voluntària dels seus membres, els quals havien de disposar de terres per a agricultura i per a diverses activitats econòmiques, per a habitatges i per a una gran casa comuna. Només hi va haver una experiència industrial: la de Jean Baptiste Godin, que va funcionar durant un curt període de temps.
Fins aquest moment, els filàntrops com Godin o els anomenats socialistes “utòpics” com Fourier o Owen pretenien transformar les penoses condicions de treball que generava el capitalisme en la seva expansió. Són exemples més radicals del que feien les societats filantròpiques, esmorteir els elements més durs d’un capitalisme en expansió.
Les úniques experiències que estaven lligades a aquest caràcter “socialista”, i que “van sobreviure” fins ara van ser els kibbutz. Aquests eren creats a partir de l’anomenat “sionisme socialista”, i ho van fer perquè van ser els fonaments de l’actual estat d’Israel. Després d’un èxit inicial com a experiències “igualitàries” i “sostenibles” (per utilitzar un terme actual), estan immerses en un procés de privatització i de rebuig del “igualitarisme” que els va donar origen.
Als inicis del segle XX, amb l’expansió del capitalisme arreu del món, el desenvolupament de l’imperialisme i les classes mitjanes urbanes, un sector de la socialdemocràcia alemanya amb E. Berstein al capdavant, elabora la teoria de la via gradual al socialisme: teoria que parteix del fet que la classe obrera és majoritària en la societat, i el parlamentarisme li permetrà dominar-la. En les paraules de Rosa Luxemburg, la proposta de Berstein procurava omplir l’oceà de llimonada “abocant gots de llimonada al mar”.
La I guerra mundial de 1914, el crac del 29, les dictadures feixistes i la II guerra, desencadenades contra la classe obrera i contra totes les organitzacions que de qualsevol manera puguin pal·liar les desastroses condicions dels treballadors i els pobles, van deixar ben clar que tant les vies graduals al socialisme, com els pedaços filantròpics o les experiències de “socialisme utòpic”, eren això, utòpics. La burgesia imperialista no admetia el menor marge de maniobra i no dubtava a recórrer a les dues eines més brutals que ella havia generat per sortir de la crisi: la guerra i el feixisme.
Als 60, després del boom de l’economia mundial de la postguerra, i davant els primers símptomes del seu esgotament, van sorgir els moviments hippies que, a través de les comunes que es van estendre entre amplis sectors de la joventut occidental, buscaven una alternativa a un sistema que estava generant guerres com la del Vietnam. El final del moviment hippie és conegut per tothom.
Mentrestant, a l’Amèrica Llatina, a Àsia i als països de l’anomenat “tercer món”, és a dir, les colònies de l’imperialisme, es dóna un procés d’alliberament nacional. Són les guerres d’alliberament d’Algèria, Vietnam, Cambodja, Laos, Sàhara, etc. Són els anys de l’auge de les guerrilles a l’Amèrica Llatina sota la influència de la revolució cubana, que busquen una sortida a una crisi de la qual es comencen a veure els seus primers símptomes, i que va esclatar finalment els anys 1972 i 73.
Sense voler fer un balanç de les experiències històriques d’una recerca d’alternatives al sistema des de sectors socials que no són la classe obrera -seria motiu d’un estudi molt més ampli-, aquesta relació només pretén establir una primera tesi: no és la primera vegada que davant la crisi del capitalisme cada sector social agredit, colpejat i empobrit procuri, per tots els mitjans, una sortida a la seva situació. Cap classe ni sector social desapareix sense resistència.
La fase imperialista del capitalisme
Ens trobem en una fase molt concreta del capitalisme imperialista: en la seva fase de decadència, en la qual el domini del capital financer i les grans multinacionals colpeja dia sí i dia també les fronteres i els estats nacionals, que són un fre al seu desenvolupament.
Perquè aquesta és la contradicció central en què ens situem: el capital és genèticament internacional, i per tant “odia” les fronteres, els aranzels, els límits a la seva expansió; però les burgesies són genèticament nacionals, i necessiten les fronteres per protegir els seus interessos, bé contra els competidors externs, bé contra l’enemic intern, la classe obrera i el poble.
En aquesta contradicció permanent, en un període de crisi, les burgesies comencen per aixecar fortes fronteres nacionals que els protegeixin de les agressions externes, de la invasió de capitals més poderosos. Es tanquen sobre sí mateixes.
La fase imperialista del capitalisme també és la fase en què el domini del capital financer s’expressa en el domini d’unes nacions sobre les altres, d’uns estats sobre uns altres. El colonialisme directe del segle XIX és substituït per la independència formal, política dels estats, però la seva dependència cada vegada més absoluta de les potències imperialistes, en un procés inevitable però no tancat.
Dit d’una altra manera, el capital imperialista el segle XX i XXI domina per intermediació de les burgesies “nacionals”, en una dialèctica constant de lluita i predomini. Les burgesies nacionals van ser reduïdes a l’àmbit de dependents, però com burgesies que són sempre volen la seva part de la plusvàlua extreta dels i les treballadores.
Sempre deixen la millor part per la potència imperialista de torn, però busquen “rapinyar” part dels lucres imperialistes. D’altra manera, no s’entendria l’aparició constant en les semicolònies de dirigents populistes (no hi ha semicolònia al món que no tingui el seu Peron, la seva Ghandi, el seu Chavez o el seu Sukarno o el seu Mugabe) que, a cavall sobre les aspiracions reals de les masses, volen fer-se “socis” de l’imperialisme, deixant de ser “súbdits”.
I, per això, recollint legítimes aspiracions de les masses, se situen com a Bonapartes, per sobre de les classes socials, representant a la “nació” davant de “l’imperi”, que porten el progrés a la “nació”. Centren l’eix en els aspectes més petit burgesos de les aspiracions de les masses populars, especialment les dels camperols, ja que la gran burgesia d’aquests països estan absolutament lligats a l’imperialisme, i la classe obrera tendeix a tenir la seva política independent.
Política agrària imperialista
Els països imperialistes fomenten la seva sobirania nacional alimentària, protegint d’una manera sistemàtica la seva pagesia, que majoritàriament fa anys que es va convertir en burgesia.
A França, després de la revolució de 1789, la reforma agrària profunda que es va dur a terme va provocar l’aparició d’una burgesia agrària; a la Gran Bretanya, tant la Revolució de Cronwell com l’anomenada “gloriosa” revolució -que no va ser més que el pacte entre els terratinents feudals i la nova burgesia en ascens- van tenir com a objectiu transformar la producció agrícola feudal en capitalista i establir les bases per a la revolució industrial posterior; als Estats Units, el seu pas directe al capitalisme es va fer sobre la base d’un repartiment de les terres suposadament buides de l’oest.
En tots els casos, les reformes agràries van permetre l’aparició d’un nou sector de la burgesia: l’agrària, que constitueix, amb la “classe mitjana” urbana, la base social de les democràcies occidentals. No és per casualitat que per la qüestió essencial dels pressupostos de la Unió Europea sigui anar a la PAC (Política Agrària Comuna) per subvencionar la producció agrícola de la pagesia europea.
La PAC absorbeix prop de 50.000 milions d’euros anuals, el 50% del pressupost comunitari, per la qual cosa no és d’estranyar que sigui a la PAC on els xocs entre les potències que componen la UE siguin dels més durs.
Encara que a Europa el percentatge de la població en el camp sobre el conjunt sigui minoritari, i en països com Gran Bretanya o Alemanya no arribi tan sols al 5% de la població, no resta que des d’un punt de vista econòmic, l’aportació al PIB és important, com a polític i social tinguin un pes superior a la poblacional.
La PAC contribueix al creixement econòmic, garantint el subministrament d’una àmplia gamma de productes alimentaris de qualitat, intentant que els preus siguin raonables. La UE es va convertir en la primera importadora i la segona exportadora de productes agrícoles a escala mundial.
Un exemple d’això el trobem al Japó, on es dóna el mateix procés esmentat, ser la 2a economia del món els hi permet adoptar mesures de sobirania alimentària respecte de la seva producció agrària “estrella”, l’arrós. Així es realitzen polítiques defensant un sector de la producció perjudicant a altres països.
Aquesta contradicció es dóna entre potències imperialistes com les existents entre els EUA i la UE sobre el plàtan i la banana, “guerres comercials”. Si aquesta contradicció es dóna entre les potències imperialistes i les semicolònies, parlem de lluita d’alliberament nacional.
Pagesia i alliberament nacional
La pagesia com a grup social és la quinta essència d’aquesta concepció de “nació” per sobre de les classes. Així, quan es parla del tema, s’oblida sistemàticament que dins de la pagesia hi ha diferenciació de classes. En un informe de la OIT, al món hi ha mil cent milions de persones en el camp, dels quals la meitat són assalariats amb rendes i condicions socials inferiors als petits propietaris.
Des d’un punt de vista simbòlic, el camperol no explota als seus empleats, perquè normalment el seu enfrontament amb el terratinent, i ara la gran multinacional agroalimentària, oculten el seu veritable caràcter de petit propietari amb una renda, en moltes ocasions, inferior a la d’un obrer industrial.
D’aquesta manera, el camperol, com el petit comerciant o el petit industrial, es presenta davant la classe treballadora com un element emprenedor, arriscat enfront del conservadurisme dels obrers, que “només” defensen el seu salari, la seva jornada laboral, mentre que ells generen ocupació, són la base social de la “nació”, del seu progrés.
En les potències imperialistes aquest petit o mitjà camperol defensa els seus interessos, habitualment a través de partits de dreta o d’extrema dreta, ja que el tancament de fronteres, impulsat per les mateixes multinacionals que saquegen el món (els EUA i la UE són els mercats més tancats del món), es fa sobre la base de subvencions de l’estat que abarateixen costos i el desenvolupament tecnològic permeten produir en unes condicions millors que països semi colonials (per exemple, la productivitat agrícola a Suècia multiplica per deu la mitjana mundial). La defensa de la “nació” imperialista és la defensa dels interessos imperialistes.
Per contra, la feblesa econòmica, i la seva dependència de l’imperialisme per pràcticament tot, fa que en les semi colònies el camperol pobre no tingui la menor protecció, primer de la voracitat de les multinacionals, i segon, de la competència d’una producció agrícola tecnificada i altament productiva.
Això els converteix en la base social de les lluites per l’alliberament nacional, ja que tancar-se sobre si mateixos en aquestes economies protegeix els mercats nacionals de la invasió “estrangera”, imperialista. Trencar amb l’imperialisme els permetria una economia autàrquica i, posar, segons les seves il·lusions fer el que van fer els camperols europeus i nord-americans fa 200 anys, la revolució burgesa que els va donar la propietat de la terra.
Sobirania alimentària i alliberament nacional
“La sobirania alimentària és el DRET dels pobles, dels seus Països o Unions d’Estats a definir la seva política agrària i alimentària, sense dúmping enfront de països tercers”
“Fa falta, sota la supervisió de les Nacions Unides, dotar aquests intercanvis d’un nou marc… “
De la Declaració de Via Camperola sobre la Sobirania Alimentària.
La pregunta davant aquesta declaració d’intencions és ben evident: qui pot garantir aquesta sobirania, aquests drets dels camperols i consumidors. La mateixa declaració contesta: “sota la supervisió de les Nacions Unides”.
Francament els redactors de la Declaració o són uns ingenus o són uns canalles. Per què fiar-se de l’ONU, és a dir, l’agrupament d’estats dominats per les potències imperialistes, on tres de les més saquejadores del món, els EUA, la Gran Bretanya i França, tenen dret de veto en el Consell de Seguretat, és posar-se en mans d’un organisme que, o bé avala atacs a països semicolonials, o bé amb la seva impotència permet que es destrueixin uns altres.
D’aquesta manera converteixen en paper mullat les promeses de “sobirania” alimentària, en cridar a confiar en un organisme imperialista: “la guineu guardant el galliner”, podria titular-se la Declaració.
Al revés del què defensen, la sobirania alimentària, és a dir el dret a definir una política agrària i alimentària, sense intrusions de les multinacionals i les potències imperialistes només es pot aconseguir trencant amb els organismes que les representen, amb l’ONU, amb el TLC, amb la UE, etc., i avançant en veritables unions territorials en peu d’igualtat. Federacions democràtiques d’estats i nacions que trenquin l’esquema de dominació imperialista que hi ha avui al món.
Aquest camí només té un nom, el de la independència nacional real de l’imperialisme. La sobirania alimentària només és concebible en un marc de veritable sobirania nacional, per això el primer eix de la lluita per aquests drets ha de ser la denúncia i el combat contra els organismes imposats per les multinacionals, començant per l’ONU. Just el contrari del que fa la declaració de Via Camperola.
Lliurar tota la confiança a l’ONU és lliurar-se als estats que representen a la Monsanto, a Nestle, a Pescanova -no oblidem que el problema de la terra és molt semblant al de l’explotació dels mars-, és a dir, a les multinacionals agroalimentàries, i per això, contradictori pel vèrtex amb el terme sobirania alimentària, tret que per ella s’entengui l’estreta defensa del dret del camperol propi a enriquir-se més que els veïns.
Un exemple d’aquesta contradicció a Galícia es va produir amb la destrucció de 25 mil litres de llet de ramaders portuguesos, més barata que la gallega; per les organitzacions patronals ramaderes gallegues “la sobirania alimentària” dels ramaders gallecs és més “sobirania” que la dels portuguesos.
El mercat garantia de la sobirania alimentària i nacional
Com es va veure, la sobirania alimentària (“el DRET dels pobles…”) en els estats imperialistes està relativament garantida i protegida per les normatives tan internes, com la de la UE a través de la PAC. La sobirania dels estats imperialistes garanteix un mínim d’ingressos a la pagesia.
I com es denuncia des de tots els àmbits, en els estats semicolonials, aquesta sobirania no existeix. Són els organismes internacionals, des de l’FMI fins a l’OMC, des de l’ONU fins al BM, els qui amb les seves polítiques neoliberals, liberalitzadores, els que imposen les normes per les quals es regeix el saqueig de la terra i el mar a l’àmbit mundial.
La burgesia en totes les seves revolucions del segle XIX va procurar estendre la propietat i la producció capitalista a tots els àmbits de l’economia i la societat, i per la via de la reforma agrària a la terra. En els estats més desenvolupats això es va aconseguir plenament. Però no en les nacions que per qualsevol motiu no van ser capaços de completar el seu procés d’independència nacional, i la reforma agrària, com moltes altres reivindicacions democràtiques, en el millor dels casos van quedar a mig camí; les lleis del mercat capitalista van entrar en la producció agrària, es van introduir i van anar destruint totes les formes de producció prèvies pràcticament a tot el món.
Les lluites d’alliberament nacional de mitjan segle XX van obrir en moltes nacions l’expectativa de la reforma agrària, i així va succeir, per exemple, en pràcticament tota Amèrica Llatina, on es van reproduir diverses versions legals de reforma agrària.
El capital entrava definitivament a la terra i la posava al seu servei, en un procés aguditzat en els últims anys, amb l’aparició de bio combustibles, les crisis financeres, la cerca d’alternatives al petroli, etc., que va portar a fraccions del capital no lligat directament a la producció agrícola a fortes inversions al camp, acabant amb les poques restes de producció a petita escala que existien.
La reforma agrària, en totes les seves variants pures o desvirtuades, complia el seu paper històric: havia servit per portar al capitalisme al camp. I com tot procés capitalista, van actuar les lleis d’aquest sistema de concentració i centralització de capital.
De la mateixa manera que el capital en el seu origen va acabar amb els gremis per alliberar mà d’obra barata i “lliure” per ser explotada pels capitalistes, i va generar una àmplia petita burgesia que va anar desapareixent amb les fusions i l’aparició del gran capital, en el camp, el repartiment de la terra que suposa la reforma agrària només és la precondició per a l’aparició de grans capitalistes en la producció agrària.
Les lleis de mercat en les quals es basa la reforma agrària -divisió de la propietat de la terra- només tenen un final, la centralització i la concentració del capital agrari en poques mans. És una llei intrínseca al capital, vulgarment coneguda com “el peix gran es menja al petit”.
La definició de la Sobirania Alimentària com el dret dels pobles a defensar la seva política agrària i alimentària és contradictòria amb l’existència del mercat. Les lleis del mercat “La mà fosca del mercat”, segons la definició d’Adam Smith- són inexorables i automàtiques, i no admeten control: només garanteixen que els capitals millor invertits tindran una rendibilitat superior, i, tard o d’hora expulsaran de la producció als capitals pitjor invertits. La concentració i centralització del capital es produirà i els governs legislaran perquè aquest procés sigui més o menys traumàtic.
L’única garantia d’una veritable Sobirania Alimentària per als pobles és acabar amb les lleis de mercat capitalistes, les mateixes que van provocar la desaparició de l’artesanat, que als països imperialistes van concentrar la producció fins a extrems de monopoli en moltes ocasions, que saquegen la terra i el mar a la recerca constant d’inversions rendibles. Són, en fi, les lleis del capitalisme que no garanteixen la sobirania de res, ja que es basen en la lluita a mort pel control de la producció i de l’excedent generat per ella.
Enfront d’aquest caos, la concepció de Sobirania defensada actualment és un retorn: és una il·lusió en què “qualsevol temps passat va ser millor”. Una il·lusió en el repartiment de la terra, com de la producció, en què “el petit és bell”, per utilitzar una definició d’un economista dels 50/60, elaborada contra la suposada concepció marxista que “el gran i col·lectiu és el millor”.
En una imitació de les experiències proposades en els orígens del capitalisme per superar els desastres generats per aquest, les propostes de control de preus, de proteccionisme, de defensa de dret a consumir i a produir el que es vulgui, sense qüestionar l’essència anàrquica i depredadora del mercat converteix en paper mullat, en una salutació a la bandera per passerells, tota proposta de Sobirania que no atempti contra les bases mateixes del sistema capitalista, contra el mercat i la propietat privada dels mitjans de producció.
L’única garantia del dret dels pobles a una alimentació sana és la d’acabar amb aquestes bases, i la proposta camperola de més propietat i més mercat només condueixen contra direcció.
Qui, llavors, ho pot garantir?
El dret a l’alimentació sana (que no és el de Sobirania Alimentària), com a l’habitatge, a la sanitat o a l’educació, és, per dir-ho d’alguna manera, un “dret biològic” de l’ésser humà. Són drets bàsics.
De la mateixa manera que l’habitatge no es garanteix amb més mercat, de la mateixa manera que la privatització de la sanitat només condueix a convertir la salut en un negoci, d’igual manera que la privatització de l’educació expulsa de l’ensenyament als més pobres, la privatització de la terra que suposa la reforma agrària només condueix a què el dret a l’alimentació quedi en mans dels propietaris, grans o petits, de la producció agrícola.
En ser drets bàsics de la població, i no un negoci, només un estat que no estigui al servei dels propietaris i del mercat pot caminar a la planificació democràtica i racional de la producció. El mercat, sigui en el sector que sigui, només pagarà al millor inversor, al més productiu, no al que generi una producció al servei de les necessitats socials, sinó al que produeix en les millors condicions respecte dels seus competidors.
Acabar amb aquest caos en la producció suposa acabar amb la propietat privada i planificar en funció dels interessos socials, que és el significat del concepte “socialisme”: és el conjunt de la societat, amb la majoria assalariada al capdavant, a través de la planificació democràtica de l’economia, qui ha de determinar què, quan i com es produeix; cap sector de la societat pot imposar al conjunt aquestes decisions, i menys, fer-ho en funció de la rendibilitat de les seves inversions.