El passat dia 5 d’octubre, el Govern de PSOE-Unides Podem van començar a mostrar alguns dels acords als que ja han arribat de cara a l’aprovació d’una llei estatal per a l’habitatge, la primera a nivell estatal. Cal recordar que, anteriorment a aquesta, el govern català ja va iniciar la seva pròpia llei, que actualment es troba recorreguda al tribunal constitucional.

Així mateix, cal tenir present que tota aquesta negociació es dona en el marc de les negociacions dels pressupostos estatals i en el marc dels compromisos que té amb Brussel·les per els Fons europeus. L’executiu va comentar que la previsió és que la llei quedi aprovada durant el segon semestre de 2022.

1- La futura llei d’habitatge es comença a perfilar…

La ministra d’hisenda, María Jesús Montero, la qualifica com “una ley preciosa”. Per tal de crear un clima de predisposició davant la futura llei, els primers acords han vingut acompanyats de l’anunci d’una mesura per “fomentar” l’emancipació juvenil. En concret, es tracta d’un ajuda al lloguer pressupostat amb 200 milions d’euros que consistirà en un ajuda de 250€ mensuals durant 2 anys per a pagar el preu del lloguer a joves d’entre 18 i 35 anys amb salaris inferiors als 23.725 € anuals. Segons Pedro Sánchez, aquesta, serà una política pública destinada a “reduir l’edat d’emancipació dels joves per a que puguin accedir a un habitatge de lloguer, amb el suport de l’Administració de l’Estat”.

Tot i que encara no sabem moltes de les mesures d’aquesta llei, ni com s’implementaran, d’entre el que s’ha acordat, en destaquen les següents mesures:

  • D’una banda, per primer cop, es prendrien mesures per tal de regular el preu del lloguer a nivell estatal. L’objectiu és que la despesa en lloguer i subministraments no suposin més del 30 % del salari del pressupost de la llar, això però, només a les zones definides com a “tensionades”.

Aquesta mesura, però, és de implementació opcional, és a dir, es deixa la seva execució a les CCAA, fet que ja ha permès que governs com el de la comunitat de Madrid hagin expressat la seva negativa a aplicar cap mesura en aquest sentit. D’altra banda tampoc es preveuen sancions pels incompliments de la llei deixant en mans de les administracions aquesta matèria, ja sigui mitjançant sancions o bé impostos.

  • Bona part d’aquesta “incerta” regulació es vol fer mitjançant incentius fiscals. En aquesta línia, es vol beneficiar a aquells propietaris que rebaixin els lloguers als seus llogaters, arribant al punt d’obtenir una rebaixa del 90% de l’IRPF dels propietaris a canvi d’una reducció del 5% del lloguer.
  • També, s’allargarien els períodes d’execució dels desnonaments, allargant-los un mes més. D’aquesta manera, els desnonaments, on la part demandant és un particular, quedarien prorrogats fins al cap de 2 mesos i, en el cas d’un gran propietari, fins als 4 mesos. D’altra banda, la moratòria de desnonaments que es va aprovar en el marc de la pandèmia, i  que caducava el novembre, es prorroga fins el 28 de febrer, només per aquells casos que poden demostrar el seu “estat de vulnerabilitat”.
  • Pel que fa els milions d’habitatges buits arreu de l’Estat, hi ha la voluntat de “sancionar” fiscalment als seus propietaris pel temps que els tinguin buit, a partir d’un augment de l’IBI anual. La decisió d’aplicar aquests incentius o no, es deixarà en mans cada ajuntament.
  • Per acabar, es donaria cobertura legal a les mesures que ja aplicaven alguns ajuntaments respecte a destinar el 30% de les noves promocions a l’habitatge social, ja sigui de lloguer social o bé de lloguer reduït

2- Aquestes mesures donaran resposta a l’actual crisi habitacional?

La futura llei naixerà dins un context dur, de post-pandèmia, on els desnonaments mai no s’han arribat a parar del tot i de fet, prometen i van en augment de forma preocupant. Per si no fos poc, ha augmentat molt la repressió contra el moviment okupa i antidesnonaments.

A continuació, i per tal de respondre a si aquestes futures mesures són les pertinents per tal de fer front la crisi habitacional, us presentem algunes dades que permeten fer-nos una idea de la dramàtica situació de l’habitatge a l’Estat Espanyol:

  • El 2020 es van realitzar 29.406 desnonaments. Només en el primer trimestre de 2021 es va arribar a 10.961, un increment del 13,4% respecte el mateix període de 2020, segons el Consejo General del Poder judicial. Aquestes dades no tenen en compte els “Desnonaments invisibles”, provocats per pujades de lloguer i/o mobbing inmobiliari.
  • El preu de lloguer s’ha vingut disparant en els últims cinc anys, fins arribar a un increment del 41% el preu de lloguer. A l’any 2016 es pagaven 592 euros de mitjana i, al 2021, 835 euros. (Expansión 24/8/21)
  • 3.443.365 llars/habitatges resten buides des del 2011, una xifra que de segur que ha anat en augment[1].
  • Hi ha prop de 40.000 persones que es troben en una situació de sensellarisme a les que se li han de sumar les persones que viuen en situació d’infrahabitatge.
  • Finalment, els problemes associats a la crisi i, en especial a l’habitatge i els desnonaments que se’n deriven, han vingut acompanyats d’una dramàtica pujada dels suicidis. Segons dades de l’IINE, el 2019, 3671 persones van suïcidar-se per aquests motius. Tot, en una clima que ha vingut agreujant-se amb la gestió capitalista de la pandèmia, que ha agreujat la crisi  que veníem vivint i ha provocat un augment vertiginós dels trastorns de salut mental.
  • Per si no n’hi hagués prou amb la greu situació d’habitatge, aquesta s’emmarca en un mercat laboral destrossat per la gestió de la pandèmia i profundament precaritzat per les reformes laborals dels últims anys del PP i PSOE. Aquest aspecte és tant, o més important que el de l’habitatge ja que és el que, en bona part, determina la possibilitat d’emancipar-se o no per part de la joventut i garanteix l’accés a un habitatge.

Tot seguit, algunes dades per reflectir el context laboral en què ens trobem la classe treballadora :

  • El primer trimestre de 2021 la taxa d’atur va arribar al 15,9%, que suposa 3,65 milions d’aturats, segons dades del INE.
  • L’Estat Espanyol és el tercer país on més persones cobren l’SMI, arribant al 44% de salaris.
  • En un 26,8%, la taxa de temporalitat a Espanya se situa com la més elevada de tots els països de la Unió Europea (UE). De fet, aquesta pràcticament duplica la de la resta de països de la Unió Europea, que se situa en un 14,2%.

Cal doncs, plantejar-nos seriosament si les mesures anunciades per part del Gobierno de PSOE i UP seran suficients i adequades per donar una resposta a l’emergència social i a la crisi dramàtica de l’habitatge. Vegem-ho.

3-La cara B d’aquests acords

Aquests acords, que el Govern, altra vegada, ha venut com a un enorme avenç en matèria d’habitatge pel seu caràcter “social i a favor dels més vulnerables”, cal llegir-ne la lletra petita i agafar-los amb lupa. És d’aquesta manera com se n’observen les grans debilitats i elements que limiten de forma claríssima el seu abast, aplicació, i capacitat per a revertir la crisi habitacional.

Les que, si analitzem profundament els acords, podem observar que:

  • Des del punt de vista de les regulacions del preu del lloguer es deixa molt de marge a les administracions locals per tal de que l’apliquin segons el seu criteri. Això ja ha provocat, per exemple que la comunitat de Madrid anunciï que no l’aplicarà. D’altra banda, en limita la regulació a les zones anomenades “tensionades”, un terme que pot permetre que a l’hora de la veritat, la seva implementació quedi molt localitzada i reduïda.

Com si no n’hi hagués prou, i com a factor determinant, cal tenir en compte que només es busca aplicar aquesta mesura a nous contractes de lloguers i que tampoc no obliga aplicar la regulació als propietaris, que inclús poden pujar el lloguer.

Així, la regulació dels lloguers queda arraconada una simple declaració d’intencions i a uns inútils incentius fiscals que, a més, acaben suposant un cost als pressupostos públics.

  • D’altra banda, respecte els pisos buits, les sancions via multes o bé mitjançant recàrregues d’impostos com l’IBI, no tenen cap impacte en la reducció dels habitatges buits arreu de l’Estat quan aquests estan en les urpes d’un grapat de banquers i especuladors que fan negoci d’un dret que és nostre. Una pujada del 150% en l’impost del IBI pot afectar a algun petit propietari, però de cap manera als grans propietaris.
  • Pel que fa a l’ajuda a la joventut, que comentàvem anteriorment, el seu abast és ridícul segon el pressupost que proposen ja que només podria beneficiar-se’n entre 40.000 i 50.000 joves, tenint en compte que hi ha més de 4 milions de joves que reuneixen aquestes condicions. No cal fer grans números per veure que aquest “ajut” arribarà a un humiliant 1% de de joves que podrien beneficiar-se. A més, la falta de mesures reals per tal d’evitar pujades de preus de lloguer, pot provocar que els propietaris, conscients del nou ajut, aprofitin per pujar el preu del lloguer, suposant  un efecte inflacionista, que acabi traduint-se en regalar els nostres diners públics als propietaris.

4-Exigim un pla d’emergència social real que permeti enfrontar la greu crisi habitacional!

Per tot això, des de Corrent Roig valorem des de la màxima desconfiança l’anunci dels acords del Govern de PSOE-UP. Les sancions i incentius voluntaris per part de l’administració als grans propietaris no resoldran ni l’especulació dels pisos buits ni acabaran amb els desnonaments i l’augment desenfrenat dels preus dels lloguers. És per això que creiem necessari un pla d’emergència social real que doni resposta a les necessitats d’habitatge actuals i permeti a la joventut emprendre el seu projecte d’emancipació.

En aquesta línia, des de la nostra organització creiem necessari que aquest pla incorpori els següents eixos, essencials per a revertir la crisi habitacional que vivim la classe treballadora i el poble pobre d’arreu de l’Estat. És per tot això que exigim:

  • La prohibició indefinida dels desnonaments, extensiva fins i tot, a tots aquells casos en que la situació no és només deguda a la COVID. No fa falta recordar que aquesta crisi ve des de molt abans d’aquesta pandèmia. Prorrogar els desnonaments no soluciona aquesta vulneració d’un dret tant bàsic com és el de l’habitatge, sinó que només l’endarrereix.
  • Exigim la fi de la repressió en els desnonaments, anul·lacions de multes i amnistia pels represaliats, especialment en els casos de pisos okupats. Mentre no es pugui garantir el dret a l’habitatge per a tota la població, cal donar suport a les ocupacions dels habitatges buits en mans dels grans tenidors. Creiem fermament  que aquestes, per ser efectives i estar al servei de les més explotades i oprimides, s’han de fer des de l’autorganització col·lectiva obrera i popular, seguint l’exemple de moviments com la PAH.
  • L’expropiació sense indemnització dels habitatges a les urpes de la banca i els fons voltors, que els tenen buits per especular i fer d’un dret, un negoci.

Així mateix, és realment necessari  i urgent l’expropiació de les companyies elèctriques, de gas i aigua per tal de poder regular els preus i fer-los accessibles a tothom.

  • Només d’aquesta manera, podrem avançar cap a la construcció d’un parc d’habitatges públic sota control popular que permeti blindar l’accés universal a un habitatge digne.
  • Totes aquestes reivindicacions han d’anar acompanyades i anar de la mà de les reivindicacions laborals i sindicals que serveixin per enfrontar la precarietat que vivim dia rere dia i ens permetin l’accés a un habitatge digne. I és que precarietat habitacional i laboral són dues cares d’una mateixa moneda. És per això que cal lluitar per la derogació de reformes laborals i de pensions tant del PP com del PSOE.
  • Cal a més, reallotjar les milers de persones sense sostre o que viuen en infrahabitatges en habitatges adequats. Els sectors vulnerables han de tenir prioritat en l’assignació de pisos socials, en cas de que no estiguin disponibles, han de disposar d’un alberg on viure de forma transitòria.

5– L’única manera d’enfrontar la crisi habitacional és des del carrer i la unificació de les lluites!

És per tot això que exigim al Gobierno de PSOE-UP que no ens vengui gat per llebre, que deixi de prometre fum i autoelogiar-se constantment amb mesures de maquillatge insuficients, ridícules, humiliants i inacceptables en el marc d’una crisi habitacional sense precedents que l’únic que fan és perpetuar l’objectiu de la lògica i política de sempre: enriquir els rics i que els pobres paguem les seves crisis.

Som, però, plenament conscients que aquestes mesures no ens les regalaran des del parlament o congrés ni tenint aquest, la seva millor composició possible. Ho venim veient amb exemples com Podemos que venien a “asaltar los cielos” contra el bipartidisme del PP-PSOE i han acabat sent la mà dreta i fidel del PSOE a canvi de formar part d’un Gobierno des d’on, lluny de canviar res, han anat abandonant de forma dràstica les seves reivindicacions més socials amb l’excusa de voler fer “girar a l’esquerra” un Gobierno que des del minut 0, ha estat i és un govern sotmès al règim del 78, a la banca i la patronal.

És per això que aprofitem des d’aquí per a convidar a Podemos a deixar de fer el joc i ser còmplice d’un Gobierno titella del BCE i l’FMI que no serà mai ni progressista ni socialista. És necessari  enfrontar i trencar, des de ja, amb aquest Govern.

Lluny del que ens volen fer creure amb el parlamentarisme institucional i la seva falsa democràcia de saló, vivim en un món governat per les grans multinacionals, bancs i especuladors que dicten el nostre dia a dia des dels murs del règim del 78 i les seves institucions.

És per això que cridem a activistes, moviments socials, sindicats i organitzacions a sortir al carrer per a construir una alternativa combativa i autoorganitzada per fer front a l’emergència habitacional, unificada amb la resta de moviments i reivindicacions obreres i socials. Al cap i a la fi, la crisi de l’habitatge no és una bombolla aïllada del sistema on vivim, sinó tot el contrari, una peça més de l’engranatge, originada per l’especulació d’un dret i la precarietat del mercat laboral, entre d’altres problemàtiques que vivim dia rere dia.

Com ha demostrat la història repetidament, les lluites unificades i cohesionades han aconseguit enderrocar murs que semblaven de granit i han aconseguit enderrocar règims i sistemes que semblaven d’acer.

Notes:

El pais. España es una promesa incumplida. Disponible a: https://elpais.com/espana/2021-06-20/espana-es-una-promesa-incumplida.html