La recent visita de Barack Obama a Cuba va rebre el qualificatiu “d’històrica” per la premsa internacional: feia ja quasi 90 anys que un president dels EUA no anava al país i, essencialment, era la primera visita que realitzava després de la revolució del 1959.Escrit per Alejandro Iturbe el 28 de març del 2016
Obama va ser rebut amb tots els honors i el programa de recepció va incloure fins i tot un partit de beisbol (esport molt popular a ambdós països) entre l’equip de Miami i la selecció de Cuba, al que Raúl Castro i Obama van assistir junts.
Si bé no és el primer cop que ambdós presidents es reuneixen (ho havien fet a la recent Cimera de les Amèriques a Panamà), algunes imatges impacten; especialment la d’Obama (el cap de l’imperialisme nord-americà) a la plaça de la Revolució de l’Havana, amb el marc de fons de la gegantesca figura de ferro amb el rostre del Che Guevara i la bandera cubana i la dels Estats Units onejant una al costat de l’altra.
El significat de la visita
Quin és el significat d’aquesta visita? La resposta a aquesta pregunta actualitza el debat iniciat al si de l’esquerra quan ambdós països van reprendre les relacions diplomàtiques l’any passat: és un triomf de la revolució que ha obligat al seu “enemic històric” a reconèixer-la o és un nou pas cap a l’entrega del país a l’imperialisme, que la direcció castrista fa un cop ha restaurat el capitalisme al país, és a dir, un triomf de l’imperialisme?
La primera posició és sostinguda pel corrent que nosaltres hem anomenat castro-chavista (acompanyada per part important de l’esquerra internacional), que sosté que (després de la restauració del capitalisme a Rússia i la Xina) Cuba representa el “darrer bastió del socialisme” i segueix sent, per aquest motiu, la punta de llança de la lluita antiimperialista. La segona és defensada per la LITci i algunes poques organitzacions.
Creiem que aquesta visita esclareix encara més un debat que ja estava prou clar. Les declaracions d’Obama sobre que Cuba “ja no representa cap amenaça” i la proposta “d’esdevenir socis” per als negocis (i, per a això, finalitzar el bloqueig comercial i d’inversions que els EUA va imposar a Cuba fa dècades) no deixen lloc a cap dubte: és un nou pas en l’entrega del país a l’imperialisme i una nova traïció del castrisme.
Un altre element molt important és que tota la gran premsa internacional i els altres governs imperialistes (com els europeus) donen suport i saluden aquest “apropament”, i que el Papa Francesc (i el Vaticà de conjunt) van jugar un paper central en tot el procés. Està aquesta gent apostant les seves fitxes contra els seus propis interessos?
Els orígens de la ruptura i l’embargament nord-americà
Tot i així, per tal d’explicar millor la nostra posició, creiem necessari repassar breument la història cubana moderna. Una història que ha estat sempre molt lligada als EUA des de la mateixa guerra de la Independència, a finals del segle XIX (Cuba va ser la darrera de les colònies espanyoles americanes a esdevenir independent), guanyada amb un suport directe dels EUA, la llavors gran potència emergent.
Com a part de la concepció que considerava Amèrica Central i el Carib com “el pati del darrere” dels EUA, Cuba es va transformar en una espècie de “colònia de vacances” per a tot un sector de la burgesia dels EUA. I aquest domini colonial es va expressar, a partir del 1940, en la dictadura de Fulgencio Batista.
El 1959, l’Exèrcit Guerriller del Moviment 26 de Juliol, encapçalat per Fidel Castro (amb el seu germà Raúl i el Che Guevara), enderroca Batista i assumeix el poder. Aquest moviment tenia un programa democràtic, en el marc del sistema capitalista. Però en la mesura en què comença a aplicar mesures contra la burgesia cubana (com la reforma agrària) i d’altres que afectaven empreses dels EUA, els governs dels EUA, primer amb el president Dwight Eisenhower i després amb John F. Kennedy, comencen a tenir una política cada cop més agressiva contra el nou règim i a intentar enderrocar el govern de Fidel Castro. Entre les seves accions podem esmentar el malmès intent d’invasió a Bahía de Cochinos (abril del 1961).
En resposta a aquestes agressions, el govern cubà comença un procés d’expropiació de les empreses imperialistes i de la burgesia cubana (que fuig massivament cap a Miami).
Cuba es transforma així en el primer estat obrer de Llatinoamèrica, en el propi “pati del darrere” de l’imperialisme estatunidenc. Com a resultat d’això (i de l’aplicació de l’economia planificada) no només deixa de ser una semi-colònia, sinó que el poble cubà aconsegueix conquestes importantíssimes, com l’eliminació de la fam i de la misèria, i avanços molt rellevants en el terreny de la salut i de l’educació. És llavors, l’any 1962, que el govern dels EUA trenca les relacions diplomàtiques i decreta un embargament comercial i d’inversions cap a Cuba.
Al mateix temps que reivindiquem aquests grans èxits de la revolució, és necessari dir que la direcció cubana va construir un estat burocràtic, sense democràcia real per als treballadors i les masses, segons el model estalinista. Els treballadors cubans mai van dirigir el govern cubà sinó que ho va fer la burocràcia del partit comunista cubà.
A més, la direcció castrista es va mantenir dins del criteri del socialisme “en un sol país” proposat per l’estalinisme des de la segona meitat de la dècada del 1920, en contra de la revolució socialista internacional proposada pel marxisme des del segle XIX. Aquell model va acabar fracassant i, tal com va anticipar Trotski, va conduir a la restauració capitalista a l’URSS, Europa de l’Est, la Xina i Cuba.
En l’estructura econòmica de Cuba van passar a tenir una importància central les relacions comercials amb l’URSS, que proveïa petroli barat i tecnologia i comprava la producció sucrera, branca que es va mantenir com a eix de l’economia cubana.
En la seva política internacional, després d’un primer intent d’estendre la revolució per la via d’impulsar moviments guerrillers a altres països, es va alinear amb la política exterior de l’URSS (la “coexistència pacífica” amb l’imperialisme). Per aquest motiu, va jugar un paper molt negatiu en frenar el possible avenç cap a la construcció de nous estats obrers [basats en l’expropiació del capital] en processos similars al cubà, com va passar a Nicaragua el 1979, després que el FSLN prengués el poder i, Fidel Castro, a qui els sandinistes consideraven la seva direcció, els orientés a no avançar cap a construir “una nova Cuba a Nicaragua”. Va contribuir d’aquesta manera a enfortir l’aïllament de Cuba dins del continent americà.
La restauració del capitalisme ja s’ha produït també a Cuba
La restauració del capitalisme i la disgregació de l’URSS (a finals dels anys 80 i inicis dels 90) van significar un cop dur per a l’economia cubana que, com a conseqüència, va obrir l’anomenat “període especial”, ple de privacions per a les masses. És llavors quan la direcció castrista determina avançar en la restauració del capitalisme al país.
La definició de l’actual caràcter de classe de l’estat cubà ha estat objecte de fortes polèmiques al si de l’esquerra, a les darreres dues dècades. Com ja hem dit, per al corrent castro-chavista, Cuba segueix sent el “darrer bastió del socialisme”. Altres corrents, incloent-hi moltes provinents del trotskisme, analitzen que hi ha un procés de restauració en curs i s’oposen a ell, però diuen que encara no ha fet un “salt qualitatiu” i, per això, Cuba continua sent un “estat obrer burocratitzat”.
Per a la LIT-QI i alguns altres pocs corrents, la restauració del capitalisme ja s’ha produït i ha estat realitzada per la mateixa direcció dels germans Castro. Les fites principals de la restauració han estat:
- La Llei d’inversions estrangeres de 1995 que va crear les “empreses mixtes”, administrades pel capital estranger. Les inversions es van dirigir especialment al turisme i a branques relacionades però després es van ampliar a altres sectors, productes farmacèutics i, posteriorment, al petroli.
- Es va eliminar el monopoli del comerç exterior per part de l’Estat, exercit fins llavors pel Ministeri de Comerç Exterior: tant les empreses estatals com les mixtes poden negociar lliurement les seves exportacions i importacions.
- El dòlar es va transformar, de fet, en la moneda efectiva de Cuba, coexistint amb dues monedes nacionals: una “convertible” en dòlars i una altra “no convertible”.
- Es va privatitzar, de fet, la producció i comercialització de la canya de sucre, a través de les “unitats bàsiques de producció cooperativa” (80% de l’àrea cultivada). Els seus membres no tenen la propietat jurídica de la terra però es reparteixen els guanys obtinguts. El 1994, van començar a funcionar els “mercats agropecuaris lliures”, els preus dels quals es determinen al mercat.
A partir d’aquestes mesures, l’economia cubana va deixar de funcionar al voltant de la planificació estatal i va passar a funcionar, tot i que de manera distorsionada, al voltant de les lleis del guany i del mercat. Cuba va deixar de ser un estat obrer i va passar a ser un país capitalista en ràpid procés de semi-colonització. Existeixen nombroses empreses estrangeres funcionant al país, especialment espanyoles, italianes i canadenques, controlant sectors centrals de l’economia (com el turisme i els famosos hotels de la cadena espanyola Meliá).
En aquest marc, la cúpula castrista s’ha anat transformant en sòcia dels capitals estrangers, garantint-los els seus negocis i, al mateix temps, enriquint-se amb ells a través de les empreses estatals i de la seva participació en les empreses mixtes.
La Llei d’Inversions Estrangeres aprovada el 2014 a l’Assemblea Nacional de Cuba confirma plenament aquesta anàlisi: és una legislació que allibera l’entrada de capitals estrangers i els hi dóna enormes facilitats impositives (com l’exempció del pagament d’impostos durant 8 anys) i fortíssimes garanties legals (no podran ser expropiats). La llei ha obert tots els sectors de l’economia a la inversió estrangera, excepte la salut, l’educació i la prensa.
A més, el govern de Raúl Castro està obrint una enorme “zona franca” al port de Mariel. Aquest port, finançat pel govern brasiler, és moderníssim i pot albergar naus de gran envergadura. Va costar 1.000 milions de dòlars i és part de l’aposta cubana d’esdevenir part de la ruta del comerç entre Àsia i els EUA.
L’altra cara de la moneda és un procés de deteriorament cada cop més gran de les conquestes que s’havien obtingut amb la revolució en temes clau com la salut, l’educació, la garantia de feina, la llibreta de subministraments, i l’acomiadament de milers de treballadors estatals, condemnats a sobreviure com a autònoms. Mentrestant, els treballadors guanyen salaris mitjans de 18 dòlars i no tenen dret a tenir sindicats independents.
Es tanca un debat dins de la burgesia imperialista
Arran de la restauració del capitalisme a Cuba, es va obrir un intens debat dins de la burgesia imperialista estatunidenca. D’una banda estava la burgesia anticastrista resident a Miami, amb forts llaços i molt pes dins del Partit Republicà, que posava dues condicions per tal de reprendre les relacions amb Cuba (i alliberar així el comerç i les inversions): la caiguda del règim castrista i la garantia de devolució de les propietats expropiades per la revolució.
De l’altra banda, diversos sectors, majoritàriament lligats als demòcrates però també amb expressió dins dels republicans, veien com es desaprofitaven excel·lents possibilitats de negoci en un país geogràficament tan proper en àrees com el turisme, les finances, la producció agrària, la venda de productes industrials, etc. Aquestes oportunitats estaven sent aprofitades per països europeus (especialment l’estat espanyol). De fet, alguns ja “feien trampes” a la legislació vigent als EUA i realitzaven inversions “camuflats” rere empreses canadenques.
El debat té avui una resolució clara: s’han reprès les relacions diplomàtiques i s’obre així el camí de l’alliberament de les inversions i el comerç. És molt possible que Obama ja hagi pactat un acord amb sectors de pes d’aquesta burgesia anticastrista.
El mateix Obama es va comprometre a presentar al Congrés la proposta de derogació de la llei de bloqueig. Com a mostra que aquesta comptarà amb el suport d’un sector de l’oposició, Marco Rubio, senador republicà per Florida (i exprecandidat presidencial republicà), d’origen cubà, va explicar que l’acord inclou la normalització dels vincles bancaris i comercials entre ambdós països.
La insistència de Raúl Castro amb la fi del bloqueig no significa un “triomf de la Cuba socialista” sinó que, al contrari, significa la cerca d’una onada d’inversions imperialistes estatunidenques que aprofundiran encara més el procés de semi-colonització que viu el país des que el capitalisme va ser restaurat. Les mesures que ara s’anuncien són també part d’una integració colonial de Cuba en la “globalització”.
El projecte dels Castro és transformar a Cuba en una “petita Xina”, receptora semi colonial d’importants inversions imperialistes estatunidenques a poques milles de la costa de Miami. I que tot això sigui fet sense canviar el règim polític, mantenint la dictadura del Partit Comunista, només que ara al servei d’administrar un país capitalista.
I Obama li respon positivament en ambdós aspectes. D’una banda diu: “Volem ser socis” (i tots sabem el que això vol dir per a l’imperialisme). De l’altra diu: “El destí de Cuba l’han de definir els cubans” i “acceptem l’existència de dos sistemes diferents”. En altres paraules, mentre que ens garanteixin l’entrega de Cuba, no qüestionarem la dictadura.
Els corrents d’esquerra que saluden aquest procés com una “victòria de la revolució” estan ajudant a disfressar una realitat que tindrà fortes conseqüències per al poble cubà (en realitat, ja les té). La LIT-QI no se suma a aquest cor: opinem que, lamentablement, no han estat les dècades de lluita del poble cubà les que finalitzen amb el bloqueig sinó que ho és la restauració del capitalisme a l’illa. Aquest acord beneficia a l’imperialisme i a la nova burgesia cubana en formació a partir del govern castrista.
Al mateix temps, a la resta del món, ajuda a confondre la lluita i qui és l’enemic. Després de Cuba, Obama va visitar l’Argentina i es va reunir amb el president Macri. D’una banda, gran part de l’esquerra es manifestava unificada, refusava a ambdós presidents i cremava la bandera ianqui. De l’altra, la ciutat estava empaperada amb cartells que deien “Obama, t’estimem”. Rodejant la signatura “Presidència de la Nació” estaven les banderes d’Argentina i Cuba. Es tracta evidentment d’una maniobra de Macri però, lamentablement, es recolza en un fet real: durant la visita a Cuba, els Castro també van portar el seu poble a dir “Obama, t’estimem” (o, almenys, “ens caus molt simpàtic”).
Quines són les tasques actuals i el programa per a Cuba?
El debat que estem plantejant té un segon aspecte central: quin tipus de règim i govern encapçalen avui els Castro i quin ha de ser el programa dels revolucionaris front ells?
Com hem dit, inclòs en el període d’existència de l’Estat obrer cubà, els Castro i el PC cubà van construir un règim burocràtic i repressiu que impedia qualsevol tipus de llibertat democràtica per als treballadors i les masses. Però, durant tots aquests anys, aquest règim defensava les bases socials de l’Estat obrer.
Posteriorment, va ser aquest mateix règim el que va restaurar el capitalisme al país i qui està garantint el procés de penetració de l’imperialisme. Com ja hem dit, al voltant de la cúpula castrista s’ha anat conformant una nova burgesia associada a les inversions imperialistes. La conclusió llavors és que ara el règim dels germans Castro és una dictadura o govern totalitari en un país capitalista, al servei de la colonització econòmica del país.
Aquesta conclusió pot resultar xocant per a la immensa majoria dels militants de l’esquerra, educats en la reivindicació i la defensa del que va ser l’únic estat obrer de l’Amèrica Llatina, i del just prestigi que els germans Castro (especialment Fidel) s’havien guanyat per encapçalar aquesta revolució. Vam ser part d’aquesta generació i grans admiradors i defensors de la revolució cubana. Però, com a marxistes, no podem basar les nostres anàlisis i caracteritzacions, ni la nostra política, en raons sentimentals sinó que ho hem de fer basant-nos en els fets de la realitat, per més crus que siguin.
Si l’anàlisi que hem desenvolupat és correcte (és a dir, si Cuba s’ha transformat en un país capitalista en accelerat procés de colonització econòmica), sorgeixen conclusions essencials sobre el programa que els revolucionaris han de promulgar per al país. En primer lloc, l’eix estratègic del programa és avui la necessitat que a Cuba es desenvolupi una nova revolució obrera i socialista que reconstrueixi les bases de l’estat obrer destruït pels Castro. Dins d’aquest programa, cobra una importància central la lluita contra la dominació imperialista que ara s’accentuarà amb les inversions ianquis, contra les mesures concretes que s’aplicaran per a facilitar-la i les seves conseqüències pel que fa al nivell de vida dels treballadors i del poble cubà (per exemple, l’acomiadament de centenars de milers de treballadors estatals, el deteriorament de la salut pública o els baixíssims salaris). Ambdós processos ens porten a xocar de front i a lluitar contra el règim i el govern dels Castro.
En segon lloc, si estem front una dictadura en un país capitalista, un component central del programa per a Cuba és la lluita per les més amples llibertats democràtiques pels treballadors i les masses.
Per exemple, a Cuba avui no existeixen sindicats independents (només els “oficials” que, de fet, integren l’aparell de l’Estat) que puguin lluitar per salaris i condicions de vida per als treballadors (recordem que el salari és, en la majoria dels casos, de 18 dòlars mensuals). És un absurd que l’esquerra castro-chavista es posicioni contra aquest dret o en contra de què els treballadors puguin fer vaga contra aquesta situación.
Defensem també el dret a la llibertat de formar partits polítics que no siguin el PC. I, amb això, incloem no només el dret per a partits revolucionaris, com els que formen part de la LIT-QI, sinó que també per a partits reformistes com Podem o Syriza. Per a qui ens acusa de defensar llibertats també per a la burgesia, els hi responem que la burgesia imperialista ja té i tindrà tots els drets d’explotar als treballadors cubans i obtenir grans guanys al país, pels acords aprovats pel govern castrista. No som nosaltres els qui cridem a saludar a Obama o a agitar banderes ianquis. El que defensem és que les llibertats siguin per a tothom, en especial perquè els treballadors puguin lluitar millor contra aquesta explotació capitalista i contra la dictadura castrista. I aquesta lluita només pot portar-se fins al final, amb l’enderrocament del règim dels Castro.
Respecte a la lluita anti dictatorial i per les llibertats democràtiques per als treballadors i les masses, podem dir que la situació cubana és similar a la lluita que hi va haver a Egipte contra Mubarak, i ara contra el règim militar de conjunt, o contra Baixar Al-Assad, a Síria. Per a nosaltres, la caiguda de la dictadura per la via de l’acció de les masses seria una pas endavant i obriria millors condicions per a la lluita estratègica cap a una nova revolució obrera i socialista. Al fer-ho, també estarem donant la vertadera batalla a l’imperialisme ianqui, avui aliat dels Castro.