El passat 13 d’abril, el govern de coalició, juntament amb ERC i EH Bildu, van arribar a un acord, després de 4 llargs anys, per a l’aprovació de la Llei d’Habitatge. Aquesta llei, encara que presenta algunes millores que la classe treballadora acull amb respir, està lluny de solucionar el DRAMA de l’habitatge en l’Estat espanyol. De fet, ja han estat diverses organitzacions com la PAH i el Sindicat de llogateres que han advertit que aquest pacte obre la porta al frau i a les pujades de preu i no posa solucions reals a la crisi d’habitatge.
Algunes d’aquestes noves mesures són l’ampliació de “zones tensionades” en el mercat de lloguer, la re-definició dels grans tenidors (ara, es considera gran tenidor tot aquell que posseeixi més de 5 habitatges, quan abans eren 10) o l’eliminació de les despeses d’agència a càrrec de l’inquilí/a. Totes aquestes mesures encara presenten buits per emplenar. Per exemple, la declaració d’un barri o un municipi com a «zona tensionada» dependrà de cada Comunitat Autònoma i, ja tenim a la senyora Ayuso anunciant que no aplicarà la futura llei -si és que s’aprova- i que, a més, la portarà al Constitucional. Comencem bé.
El Sindicat de Llogateres ha exposat totes les maniobres que permet fer l’acord pactat per a continuar augmentant els preus dels lloguers. Per exemple, s’anuncia que el nou preu no pot superar el del contracte anterior però, en primer lloc, és molt fàcil ocultar aquesta informació i, en segon lloc, es pot pujar el preu fent-lo passar com a despeses d’IBI, al·legant reformes o posant el pis en lloguer de temporada, amb el que els amos podrien fer pujades sense cap mena de regulació.
Aquesta futura llei, a més, no acaba amb els desnonaments. Els moviments socials fa temps que reclamen l’obligatorietat per als grans propietaris d’oferir lloguer social a totes aquestes famílies que acreditin vulnerabilitat, però l’acord de llei ignora aquestes demandes i l’única cosa que fa és allargar el procés de desallotjament fins a 2 anys i obliga els propietaris a sotmetre’s a una mediació, que es pot respectar o no. Traduïm: més angoixa per a les famílies en risc de desnonament, els bancs i fons voltors continuaran desnonant i seguiran sense ser penalitzats, com si fer fora una família i condemnar-la a dormir al carrer no fos un crim.
La PAH també ha manifestat la seva preocupació: “ens preocupa que aquest nou acord contempli l’ús dels fons del Pla Estatal d’Habitatge per a pagar els reallotjaments de les famílies desnonades o fins i tot lloguers socials “bonificats”, que a la pràctica consistirà en un nou traspàs de diners públics a les mans de grans tenidors com bancs i fons voltors, en comptes de corresponsabilitzar-los de l’emergència residencial actual i a mobilitzar els seus habitatges buits.” Es pot dir més alt, però no més clar.
La realitat és que en aquest país no hi ha habitatge públic, no hi ha recursos per als serveis socials i no hi ha alternatives residencials per a aquelles famílies que no poden disposar d’un habitatge, per això tota aquella llei que no comenci per prohibir de manera immediata els desnonaments i expropiar els habitatges buits dels bancs i els fons voltors per a posar-les al servei de la creació d’un parc d’habitatge públic, és completament insuficient.
Per això fem una crida a continuar organitzant-nos en els barris amb les nostres veïnes per a massificar el moviment per l’habitatge a l’Estat espanyol fins a aconseguir que sigui un dret garantit per a tothom, que ningú estigui dormint al carrer i que la vida estigui per sobre del capital i els beneficis d’uns pocs.