Reproduïm a continuació la declaració del PST (Partit Socialista dels Treballadors), el nostre partit germà a Colòmbia (membre de la LIT-ci), sobre els fets ocorreguts al país durant els últims dies:
Després de quatre dies de protestes massives al Paro Nacional, el govern de Duque ha ordenat la militarització de les ciutats per contenir les mobilitzacions que continuen tot i haver estat agredides amb la brutalitat per part de la Policía Nacional, que ja han assassinat 35 persones, detingut 400, lesionat greument més de deu joves i violat dues dones utilitzant armes de foc per a dispersar els manifestants i entrant a domicilis i conjunts residencials disparant gasos i aturdidors.
La joventut, la classe treballadora i els pobres, malgrat la pandèmia, ha sortit als carrers a arriscar les seves vides, no únicament davant la possibilitat de contagi sinó també davant la repressió per part de la Policía. Les masses no només surten a enfrontar la reforma tributària i el Paquetazo de Duque sinó a protestar contra les condicions de misèria en les que viuen.
Les protestes son liderades per una joventut a la només l’espera l’atur, l’endeutament per estudiar i condicions laborals precàries, també pels sectors populars que en la seva majoria viuen de l’economia informal i han de suportar la persecució policial de manera quotidiana.
I és que l’any passat, segons xifres maquillades pel Departamento Administrativo Nacional de Estadística (DANE) la pobresa extrema va arribar al 42,5% de la població, un augment de casi set punts respecte el 2019, que va ser del 35,7%. És a dir, la pandèmia va deixar la pobresa extrema a 3,6 milions de persones.
Militarització de les ciutats
Iván Duque va anunciar a la nit del primer de maig que acudiria a la “asistencia militar”, una figura de la Ley 1801 de 2016 o Código de la Policía que es defineix com “el instrumento legal que puede aplicarse cuando hechos de grave alteración de la seguridad y la convivencia lo exijan, o ante riesgo o peligro inminente, o para afrontar emergencia o calamidad pública, a través del cual el Presidente de la República, podrá disponer, de forma temporal y excepcional de la asistencia de la fuerza militar”. Aquesta mesura la prèn després que l’expresident Álvaro Uribe a través de les xarxes socials invités a recolzar “el derecho de soldados y policías a utilizar sus armas”.
Aquesta mesura autoritària per part del govern uribista de Iván Duque, és mostra de la debilitat del règim davant d’una onada de protestes a tot el país que no han pogut contenir i que ha tingut el seu epicentre a la ciutat de Cali i al sud-oest de Colòmbia.
De fet, la Policía ha vingut assumint el contral a les ciutats, per sobre de les alcaldies, que s’han quedat vent els toros des de la barrera, limitant-se a fer declaracions de recolzament a les institucions o assistir als centre de detenció per “verificar” les accions policials.
El silenci davant la massacre
Aquesta massacre que ja deixa més de 20 assassinats a Cali, Bogotà i Ibagué, que deixa diferents lisiats per armes de l’ESMAD, que deixa més de 400 detinguts, ha comptat amb el silenci dels suposats organismes de control. Ni la Procuraduría General de la Nación ni la Defensoría del Pueblo han fet presència davant la barbàrie policial; amb el silenci de les alcaldies, que s’han limitat a recolzar la Policia i a acusar a la joventut de vandalisme; amb el silenci dels organismes multilaterals que en d’altres ocasions s’han pronunciat contra els governs que reprimeixen les manifestacions; amb el silenci dels mitjans de comunicació defensant el seu règim i que son l’altaveu de la Policía Nacional i no mencionen els seus crims i amaguen les xifres d’assassinats.
Malgrat això, la gent segueix als carrers i està disposada a seguir lluitant, a seguir convocant les mobilitzacions en un Paro Nacional que, com el 2019, va superar els càlculs de la buropcràcia sindical que controlen el Comité Nacional de Paro, que convocaven un concert virtual mentre milers de persones estaven als carrers, en un acte de traïció a les protestes.
També van superar els càlculs dels partits de l’oposició, alguns que han recolzat les seves alcaldies algternatives en la repressió policials i altres que ha preferit “recolzar” les lluites, però no posar-s’hi al capdavant, per mostrar-se neutrals davant del règim.
Mentrestant, milers de joves, camperols, dones, de comunitats afroamericanes i indígenes i la classe treballadora, surten als carrers no només contra la reforma tributària que ha estat rebutjada fins i tot pels partits del govern, sinó contra les condicions de pobresa i misèria que han hagut de suportat durant dècades que s’han agreujat durant la pandèmia.
SOS Colòmbia
Per tot això, fem un crit a totes les organitzacions de la classe treballadora, defensores dels drets humans, socials i populars a nivell internacional, per a què se solidaritzin amb les lluites a Colòmbia, denunciant la massacre que ve perpetrant-se contra qui ha sortit als carrers i rebutjat la militarització que va ordenar el govern autoritari de Duque.
Fem una crida també als soldats i policies a no seguir complint aquestes ordres de massacrar la població de la qual formen part, a no disparar contra el seu propi poble, a negar-se a reprimir i a unir-se a les lluites heroiques que encapçala la joventut.
Des del Partido Socialista de los Trabajadores, fem una crida per a què es fagi una campanya internacional a nivell internacional de SOS Colombia, és necessari recolzar les lluites amb mobilitzacions a l’exterior, amb concentracions a les Ambaixades de Colòmbia, amb el boicot als productes colombians, exigint que es posi fre a aquesta massacre.
També és urgent un Encuentro de Emergencia que pugui dirigir el Paro Nacional contra Duque i el seu govern, perquè el Comité Nacional de Paro controlat per les burocràcies sindicals no han estat capaces de posar-se al capdavant. Es requereix una nova direcció de les organitzacions sindicals i populars per enfrontar aquesta declaració de guerra del govern de Duque contra la classe treballadora i els pobres.
SOS COLÒMBIA!