El primer ministre grec, Andonis Samaràs ha convocat unes noves eleccions anticipades després de que no pogués imposar el seu candidat, Stavros Dimas, com a president de la república. Els sondejos posen a Syriza, la coalició encapçalada per Alexis Tsipras, com a guanyadora de les eleccions.
Escrit per Ricardo Ayala i Gabriel Huland
Després de l’intent fallit del primer ministre, Andonis Samarás, de designar el seu candidat, Stavros Dimas, a la presidència del país en tres votacions successives al Parlament, el govern es va veure obligat a anticipar les eleccions.
La pèrdua de la majoria parlamentària del govern a la coalició presidencial ha estat l’expressió de la divisió i de la crisi de la coalició ND-PASOK davant el nou paquet de mesures exigides per la Troika. Això és, de fet, l’explicació de l’anticipació de les eleccions.
El passat desembre, els Ministres d’Economia de l’eurozona van acordar una pròrroga fins a finals de febrer del “rescat a Grècia”, mentre que l’alliberament de l’últim tram del “rescat” (1.800 milions d’euros) estaria subordinat a l’aprovació per part del Parlament de: noves retallades als salaris i pensions; un augment del IVA i de les taxes que incideixen als medicaments, aliments, factures d’aigua, energia; l’acomiadament de funcionaris, etc. El govern de Samarás/Vernizelos ja tenia la ploma a la mà per a firmar-ho.
L’anunciament del Memoràndum va ser rebutjat àmpliament per una població espoliada i desesperada. La vaga general de novembre contra les noves mesures anunciades indicava que els treballadors estaven disposats a resistir. A aquest fet s’hi afegeix la ruptura del PASOK –grup parlamentari liderat per l’ex-primer ministre Papandreou, què va deixar de donar suport a la coalició, i el seu nou partit (Moviment dels Socialistes demòcrates), el qual va trencar amb el duo Samarás (ND)- Vernizelos (PASOK) qüestionant la majoria parlamentària del govern confirmada a les presidencials.
És evident, doncs, que l’esclat del govern resulta de la incapacitat d’imposar una nova ronda d’atacs als treballadors, cosa que reflecteix una divisió en la classe dominant. Grècia torna a ocupar el centre de la conjuntura europea, no obstant això, també hi ha una altra de diferent: les lluites ara no es concentren en els països del “sud”, sinó en la vaga general dels treballadors belgues i italians, en la manifestació contra el paquet de reformes a França i en les mobilitzacions contra les retallades a Holanda que, unides, formen un nou “front” per al imperialisme europeu.
Per tant, allò que succeeix avui a Grècia transcendeix els límits de la península hel·lènica. La derrota dels partits del Memoràndum, la victòria de l’esquerra grega i la conformació d’un nou govern que s’oposi a la Troika, seria una victòria per a tots els treballadors europeus, denotaria que és possible enderrocar la Troika i, a més, obriria un espai molt més favorable per a la resistència contra els ajustos.
Aquesta possibilitat ja està plantejada. Però hi ha dos grans obstacles que s’han de superar abans que la situació prèviament explicada es converteixi en una realitat: Syriza encara s’ha de consolidar com a majoria en les eleccions i, no menys important, en cas d’una victòria electoral, fins on estarà Syriza disposada a resistir les pressions del imperialisme europeu i nord-americà per tal de detenir la catàstrofe social a Grècia?
La polarització electoral: la pressió imperialista abans de les eleccions
Segons els últims sondejos publicats pels mitjans de comunicació (fins el 05/01), Syriza se situa com a primera força electoral, entre el 28 i el 30% dels vots. Pel sistema electoral grec, Syriza estaria a un 3% d’aconseguir la “bonificació” de 50 diputats, que li donaria majoria absoluta. Nova Democràcia (ND) oscil·la entre un 25,1% i el 28%, seguits pels neonazis d’Alba Daurada entre el 6% i el 8%. Els stalinistes del KKE i ToPotami (El Riu, un partit populista liderat pel presentador de televisió Stavros Theodorakis), obtindrien el 5%. En últim lloc apareix el Pasok, amb un 4% (alguns sondejos li donen un 2,2%), mentre el Moviment dels Socialistes Demòcrates escurça distàncies amb un 4,8%.
El partit de Papandreou (MSD) intenta evitar la caiguda en picat dels socialdemòcrates que actualment poden quedar-se fora del Parlament. En la mateixa situació es troben els nacionalistes Grecs Independents i Dimar (Esquerra Democràtica), una escissió de Synaspimos, que és el grup majoritari de Syriza.
Però un cop més, com al 2012, la ingerència dels estats imperialistes europeus donen el to de les eleccions: Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha afirmat que “els grecs, què tenen una vida molt difícil, saben molt bé què significarien per a Grècia i la zona euro uns resultats electorals equivocats”. A més a més, ha dit que prefereix veure cares conegudes a la presidència i que no li agradarien “forces extremes” al poder. Samarás, fent eco de la UE, crida que, o bé el seu partit guanya, o bé s’estendrà el caos. Com si la majoria de grecs visquessin en el paradís.
La representant del imperialisme alemany, Merkel, ha optat per discutir en altres termes la hipòtesi de la derrota electoral de Samarás. Segons un article publicat per la revista Der Spiegel, ella assegura que el govern alemany “acceptarà la sortida de Grècia en el cas que el futur govern grec així ho decideixi, una possibilitat que ja va ser batejada a Berlin com “Grexit”. Per a Merkel, la decisió de trencar amb l’euro és no complir amb el Memoràndum.
Segons alguns mitjans de comunicació -com l’Economist- tot i que la política del imperialisme, particularment l’alemany, segueix apostant per una majoria absoluta de Samarás, no descarta negociar amb un govern de Tsipras ja que, segons l’articulista, tot i la crisi europea, ja no estem davant les amenaces d’explosió de l’euro com al 2012, per tant, el criteri és: o compleix al peu de la lletra els acords dels governs anteriors, o la hipòtesi d’una sortida de Grècia de l’eurozona podria ser absorbida sense gaire sobresalt.
La tàctica doble de Merkel té un sentit clar: pressionar a Syriza contra qualsevol mesura unilateral sobre el deute. Així ho va dir Schäuble, el tot poderós ministre de finances d’Alemanya: “Si Grècia emprèn un altre camí, serà difícil. Les eleccions no modifiquen els acords pactats amb el Govern grec i cada Govern nou haurà de complir amb els acords als quals va arribar l’anterior.
Com està Syriza contestant a aquesta pressió del imperialisme?
“Les nostres propostes van ésser calibrades de forma que no violessin cap dels Tractats”
Aquesta frase citada és de Yannis Varoufakis, un economista de la Universitat d’Atenes que, possiblement, serà membre de l’equip de govern de Tsipras. La frase planteja el sentit més general del canvi que trobem en el programa de Syriza present des de l’ultima conferència a Salònica. Donat que la moratòria, recolzada a les eleccions del 2012, no encaixa amb els tractats de la UE, Tsipras anuncia que ara:
“Negociarem, dins l’àmbit de la UE i de les institucions europees, el quadre d’un nou acord de servei del deute, realista i de desenvolupament de l’economia real per al benefici mutu. Amb aquesta finalitat hauríem d’aconseguir els següents objectius: supressió de la major part del valor nominal del deute perquè aquesta esdevingui sostenible a través de mecanismes que no perjudiquin als pobles d’Europa”
L’argument utilitzat per canviar el programa crida més l’atenció que el propi canvi: deixar de pagar als paràsits banquers alemanys i francesos significa perjudicar els pobles d’Europa? En canviar els noms reals per ficticis (banquers per “pobles d’Europa), Tsipras accepta el marc proposat per Schäuble.
El pretext assumit pel programa és el de no avançar en cap mesura que qüestioni “l’àmbit de la UE i de les “institucions europees”, fetes a mida per saquejar i sotmetre els països “perifèrics” als dictàmens del capital financer.
En proposar “suprimir part del valor nominal del deute”, el programa és suficientment ambigu per no dir la dimensió que tindrà la “part” que Tsipras espera reduir, tot i així Varoufakis anticipa que:
Naturalment, el desenllaç d’aquest debat serà un compromís. Alexis Tsipras, el líder de Syriza, sap això: quan s’entra en una negociació, busquem un compromís que sigui acceptable per a totes les parts.
Donat que Tsipras, ara mateix, ja desestima la moratòria, la pregunta és: fins a quin punt pot cedir l’imperialisme alemany en una negociació sobre el futur govern de Syriza?
Tota la política de l’imperialisme alemany, en afirmar que la sortida de Grècia de l’euro no comporta un risc “sistemàtic”, es basa en el fet què el mecanisme de “rescat de Grècia” va ser una operació per a salvar els bancs francesos i alemanys que concentraven, respectivament, 23.600 milions i 19.800 del deute grec. Segons el Citibank, l’objectiu del rescat era que la banca internacional concentrés al 2015 el 8% del deute grec. Segons les últimes dades publicades, de mitjana l’exposició total dels bancs al deute grec s’ha reduït un 55% des del 2010. En el cas de la banca europea, el descens és del 60%. Però, més encara és en casos concrets com els de la banca francesa, austríaca, belga, irlandesa o portuguesa, en què les retallades superen el 90%; amb la italiana com a principal exponent. Segons el BIS, les entitats transalpines han cancel·lat totalment l’exposició a Grècia.
És a dir: els diners del rescat, de fet, van ser utilitzats per comprar el deute als bancs i traspassar-lo cap al BCE, l’FMI i la UE, els quals detenen avui en dia la majoria del deute grec, a expenses de la misèria que pateix la seva població.
És per això que, en el llenguatge de Merkel, l’euro -bé, els bancs alemanys i francesos- ja no corren perill. Ara es tracta d’un problema polític per a l’imperialisme alemany: mentre França, Itàlia i Bèlgica inicien les mesures més profundes d’ajustament amb retallades al pressupost i reformes laborals, és impossible que hi hagi concessions reals més enllà de les que imposi la lluita dels treballadors grecs.
És que no hi ha cap forma de trencar amb l’espiral de retallades, de rebaixes als sous i de reformes laborals i de pensions, d’acabar amb l’atur, etc. sense qüestionar les necessitats més profundes del capital imperialista representat per la UE? Aquesta és l’única perspectiva realista i pragmàtica, ja que no existeixen mesures que pugui aplicar un futur govern de Syriza -ni que tan sols pugui minvar la catàstrofe social a Grècia- mantenint la subordinació del país als tractats que estan saquejant-lo.
Tsipras: “No pots pagar el deute si no et deixen treballar”
El lucratiu negoci del deute públic, després de la intervenció de la Troika, puja com l’espuma: el deute grec al 2008 arribava als 233.000 milions (112,9% del PIB), mentre que al tercer trimestre del 2014 era de 321.700 milions (177,7%). Aquesta xifra denota que el país hauria d’entregar tota la producció de dos anys als creditors externs per pagar-la.
Però tots sabem que això és impossible. D’aquesta manera el deute es converteix en una eina de saqueig del país i de sobreexplotació dels treballadors per al capital financer internacional, i pels seus lacais a Grècia.
A més del deute públic, les empreses i els bancs grecs ostenten igualment un deute que és pagat amb la reducció dels salaris dels treballadors i amb la precarietat. No obstant això, Tsipras afirma que no es tracta d’acabar amb aquest espiral macabre sinó que:
“… hem estat clars sobre les nostres intencions de renegociar els termes del deute. Esperem tenir un gran part del deute perdonat i el repagament d’allò restant subjecte a una clàusula de creixement. No pots pagar el deute si no et deixen treballar.”
Però ens preguntem: treballar per a qui? La resposta és simple: per a pagar el deute a les institucions de la UE destinades a salvar la fallida del Banc Nacional, el Piraeus, el Banc Alpha i també de les empreses amb els mateixos bancs fallits. Per pagar el deute, la renda dels treballadors grecs ha descendit un 40% des del inici del “rescat”, és a dir, els treballadors grecs, al contrari d’allò que diu Tsipras, van seguir treballant per pagar el deute dels banquers i dels empresaris.
Però Yannis Varoufakis, probable membre de l’equip de govern de Tsipras, va més enllà i proposa seguir pagant el deute afirmant que mantindrà la “flexibilització” del mercat laboral i un superàvit primari d’acord amb la negociació. Aquesta afirmació és coherent amb el fet de que el programa aprovat a la conferència de Salònica no planteja la revocació de les reformes laborals dels governs del Memoràndum.
I sobre la reducció de la jornada per minvar l’atur, no és gens coherent amb l’afirmació de Tsipras: “no es pot pagar el deute sense treballar”.
No cal restar importància al canvi sobre la renacionalització de les empreses privatitzades que defensava Syriza al 2012. Varoufakis ens explica que:
… la renacionalització serà impossible donada la falta de liquiditat de l’Estat (sic)
Respecte als serveis públics, el problema no és que hi hagin hagut privatitzacions; el problema és que van ser desmantellats o estrangulats per l’austeritat i per les horroroses retallades…
Sense comentaris…
Una catàstrofe social que s’aprofundeix
Grècia està devastada per sis anys de recessió que van convertir els treballadors en un 40% més pobres que al 2008. Després dels plans de rescat, de reformes, d’ajustos continus i d’una estricta supervisió de la Troika; la catàstrofe social s’assembla a la d’un país devastat per una guerra.
El 2014, l’atur entre els joves de 15 a 24 anys va arribar al 49,5% (56,6% en les dones). El 66% dels desocupats són de llarga durada (més de dos anys), i aproximadament 2.500.000 persones no tenen Seguretat Social (la població total és de 10 milions).
El país va experimentar, els últims set anys, una reducció econòmica de més del 25%. Al seu torn, el PIB per capita de 2013 va arribar als 12.500 euros, retrocedint als nivells de 2001, tenint 5.020 euros menys que al 2008 (127.374 euros) quan va començar la crisi.
Per tant, el dilema plantejat a Grècia és simple: no hi ha la més mínima possibilitat de realitzar reformes sense ruptures.
L’opció seguida per la direcció de Syriza d’oposar-se al Memoràndum però defensar a tota costa la permanència a l’Euro, no troba reciprocitat entre l’imperialisme alemany i francès. Allò que s’està fent és eludir el problema que està plantejant la mateixa realitat. Una quitança parcial del deute no detindrà la catàstrofe social perquè no trencarà amb la subordinació de Grècia a les cadenes imposades per el imperialisme.
Així doncs, Syriza es troba entre l’espasa i la paret: entre l’expulsió de Grècia de la zona euro, si Syriza no cedeix res al Memoràndum, o bé, si ho fa insuficientment per a les exigències alemanyes, pot començar un “tancament bancari” per part del BCE, sense una “expulsió formal” de la zona euro. Això comportaria la completa paràlisi del comerç i de la producció grega.
Aquest quadre plantejaria la necessitat de recolzar-se en la mobilització i en l’organització de la classe treballadora per a la nacionalització de la banca i del comerç exterior així com també mesures contra els interessos dels capitalistes imperialistes i grecs. També l’expropiació de les grans indústries i empreses amb el control obrer formaria part d’un pla d’emergència en què el seu objectiu central seria garantir la satisfacció de les necessitats més urgents de tot el poble grec: alimentació, salut, transport, energia, etc. I, sobretot, apel·lar a la solidaritat internacional, particularment dels treballadors europeus, i que tornin al camí de les vagues a Itàlia i a Bèlgica. Si no es procedeix així, el cost de sortida de l’euro el pagarà la majoria de la població. Però, aquestes mesures estan completament fora de l’horitzó de la direcció de Syriza, així que no vindran per part seva.
També existeix la possibilitat de cedir “per no ser expulsats de l’euro” i mantenir l’agonia del poble grec. Acceptar la segona opció és apostar per la condemna a la misèria del poble grec. Aquest quadre plantejaria igualment com a hipòtesi l’enfortiment d’Alba Daurada, en les seves mans quedaria la bandera de la ruptura amb la UE i l’Euro. Segons els sondejos apareix amb un 8% en intencions de vot.
En aquestes eleccions, Syriza es converteix en la principal eina dels treballadors per fer fora als partits del Memoràndum i del saqueig. Per això cridem a que es voti a Syriza. I plantegem als treballadors grecs i a les bases de Syriza que escullin la ruptura amb el model econòmic basat en l’endeutament i saqueig del país, ja que qualsevol quitança parcial del deute mantindrà l’espiral de degradació i la condemna a la misèria del poble grec.
Ens reafirmem en què l’únic camí real per a satisfer les enormes expectatives de les bases ha de plantejar: la supressió immediata del pagament del deute i el rebuig a qualsevol compromís amb el gran capital grec i amb les institucions de la UE. I, tot i que la ruptura amb l’euro no formi part del programa, s’ha d’assumir com a conseqüència inevitable per a trencar amb el saqueig del país tot suspenent el pagament del deute.
Igualment, alertem els treballadors que fer fora els partits del Memoràndum és tan sols un primer pas i que no hi haurà suficient amb el vot: és necessari avançar en la lluita directa i preparar la resistència als atacs de l’imperialisme i de la patronal grega.
Per acabar, qualsevol de les hipòtesis de desenvolupament d’un possible govern de Syriza estarà determinat per si els treballadors són capaços d’ocupar el centre de l’escena política i de forjar una direcció a la l’alçada dels esdeveniments.
Enllaçem un altre article sobre Syriza escrit per un company de la LIT-QI: