Pots fer-nos arribar el teu testimoni per al blog «Trabajadorxs en Kuarentena» a contacto@corrienteroja.net
Una de les primeres classes a les quals vaig assistir quan vaig començar la carrera ens va parlar de les cures. ‘’El deure de nosaltres, les infermeres, és la cura del pacient’’, va especificar la professora Concepción, si no recordo malament el seu nom. En aquell moment, una pregunta voletejava sobre el meu cap: ‘’per què ens diu infermeres, en femení, quan professionals que surten de Medicina són anomenat metges, en masculí, i quan més d’un 70% dels professionals d’allí són dones?’’. La resposta la vaig trobar anys més tard, indagant en diversos llibres sobre la crisi de les cures a la qual s’enfronten les dones fins avui en dia, des de la llar fins a famílies alienes, que s’aprofiten de la situació precària de moltíssimes immigrants per a destinar-les a treballs d’aquesta índole. Que irònic que una professió l’objectiu de la qual és la cura sigui tractada de manera general amb una connotació femenina, al costat de netejadores, secretàries i diversos treballs que s’identifiquen com a exercici de servei enfront d’altres llocs superiors que, per descomptat, estan masculinitzats, però és figues d’un altre paner. És el que s’anomena com a feminització dels treballs de cures.

Tant de bo ens haguessin avisat, ja que Concha especificava totes les regles de Nightingale, Henderson i qualsevol dels processos de cures del pacient sense arribar a explicar-nos que una vegada acabés la nostra carrera i ens submergim en el món laboral anàvem a trobar un sistema absolutament parasitat en el que hauríem de comprar experiència i punts per a poder aconseguir un lloc d’acord amb el nostre treball.

L’últim que podria pensar en acabar aquesta carrera és que de debò importa el teu origen ja que si el teu origen és humil et costarà moltíssim estalviar la suma de diners que costa el frau dels pòsters en els congressos sanitaris, en els que  el barem del Sistema Nacional de Salut puntua d’una forma exponencialment superior a la pròpia experiència laboral.

Tampoc podia pensar llavors que els companys de carrera que tinguessin coneguts o els tan famosos “contactes” en el món sanitari ho tindrien més fàcil per a accedir als millors llocs.

Com molts dels meus companys, vaig haver d’emigrar per a aconseguir un lloc ‘’digne’’ i amb certa estabilitat laboral. Hem escoltat la mateixa frase provinent de professionals durant les nostres pràctiques però també des dels nostres mateixos pares: ‘’és una experiència, has d’estar agraït pel que viuràs’’, un discurs emergit d’una generació que ha tingut l’oportunitat de prosperar des de qualsevol estrat social, un discurs còmode des del coixí tou que els proporciona una opinió aliena al que molts hem sentit. Un discurs, que en poques paraules ens suggereix que ‘’ajupim el cap i ens conformem amb el que hi ha’, de la generació del 78 que considera que la lluita va acabar en aquell moment i que només som unes criatures que demanen massa. Una generació que no va haver d’emigrar amb una mà davant i una altra darrere cap a un futur incert, cap a idiomes que no anàvem a somiar comprendre fins que la pressió per sobreviure ens obligués a això, una generació que no va haver d’aguantar discursos xenòfobs de diferents països de la UE (Anglaterra i Alemanya principalment) incrustant en la nostra ment la sensació que havíem arribat per a treure el treball als ciutadans del seu país. En el meu cas, vaig emigrar a Brighton, a Regne Unit, on la infermeria està vista com una professió de servitud, destinada a les classes més baixes i que ningú vol exercir. Per aquest motiu la demanda era tan alta. El paral·lelisme amb els treballs del camp a Espanya és escandalosament fort.

Després d’anys en els que vaig haver d’aguantar tractes discriminatoris, una jerarquia més pròpia d’una multinacional que d’un hospital i tot tipus de comentaris despectius, fins i tot pel fet de parlar amb companys en el meu propi idioma ja que, segons altres companys, era ‘’una falta de respecte perquè es pot pensar que estem dient una cosa dolenta sobre ells’’, vaig decidir tornar de la vella capital imperialista.

El que vaig trobar no va ser la terra promesa. Vaig observar com a antics companys de classe compraven a base de talonari punts en el Sistema Nacional de Salut per mitjà dels esmentats pòsters, que no tenien garantida cap ensenyança, així com la dotació de noves capacitats de treball. Vaig veure com la meva experiència a l’estranger no ponderava ni un terç dels punts que donaven gastar 210€ per pòster. Vaig comprovar com SATSE, l’abanderat ‘’sindicat’’ d’infermeria, tenia i publicava les llistes de contractació abans que la pròpia web del SAS (Sistema Andalús de Salut). És més, del propi SATSE hi ha portals de lloguer i venda de pisos de vacances allunyades totalment de l’activitat sindical i, si no estàs afiliat, mai rebràs els “chivatazos” sobre llocs que s’ofereixen en la Sanitat Pública, llocs que s’han arribat a oferir per mitjà del lliurament directe de CV sense necessitat d’estar inscrit en la Borsa Pública d’Ocupació. Em consta que va succeir en la campanya de Nadal, va succeir en la campanya de Setmana Santa i, per descomptat, ha succeït durant la present pandèmia. La realitat de la sanitat pública és que està subjecta a un concurs privat i ningú ens va comptar mai que depenent de quant paguéssim, ens classificarien en professionals i professionals premium.

A Espanya he treballat en la cara privada de la sanitat, he hagut de presenciar, apàtic, com dos de les residències en les quals he treballat han tractat als nostres majors com a números, retallant personal sanitari i posant en risc l’atenció de qualitat de cadascun d’ells. Aquestes residències han aparegut recentment en els mitjans de comunicació per estar investigades ja que han estat ocultant el seu nombre real de morts. La veritat, però, és que aquestes condicions miserables que els nostres majors estan sofrint en les residències privades porta gestant-se des de fa diversos anys.

Ayuso avui rebia un bany de masses des de IFEMA. Molts valents li reclamaven una sanitat pública decent mentre altres cacics buscaven la foto amb la senyora presidenta. Segurament, aquests últims siguin els mateixos que no tinguin escrúpols per donar la puntada als milers de professionals que han plantat cara a aquest virus i han estat fent quant ha estat a les seves mans durant la pandèmia. Molts d’ells no compliran amb el contracte acordat, tant de bo recordin tot això. Tant de bo quan passi l’Estat d’Alarma i puguem sortir al carrer sense cap risc ens reunim els milers d’afectats enfront del ministeri de Sanitat, des dels que no hem estat convocats per a combatre aquesta pandèmia fins els que s’han vist infectats pel propi virus sense disposar de les mesures de prevenció necessàries, i puguem cridar junts que la nostra vida no és un negoci, ni la vida dels nostres pacients, ni la pròpia sanitat pública. JA N’HI HA PROU.

I per cert, feliç dia de la classe obrera, feliç 1r de Maig.