Martín Hernández

22 de desembre del 2015

Recentment van ser publicats dos articles d’un antic camarada, Enio Bucchioni, que conec des de l’any 1979 i amb el qual vaig actuar, durant diversos anys, en l’antiga Convergència Socialista i, per un breu període, en el PSTU. Aquests dos articles són: “1975 versus 2015: Vietnam, la darrera expropiació sobre la burgesia” i “1975 versus 2015: La consciència després de la fi dels Estats obrers“.

Dues raons em van portar a comentar els treballs d’Enio. La primera és que ell aborda un tema apassionant, sobre el qual estic estudiant, escrivint i debatent des de fa més de 20 anys. La segona té a veure amb els objectius, que comparteixo plenament: “… fer una comparació entre dues èpoques, la del 1975 i la del 2015… de manera que el lector més jove pugui reflexionar i treure les degudes conclusions polítiques i pràctiques per a l’acció en l’actualitat“.

Entorn de les dues dates (1975/2015) Enio Bucchioni compara dos moments de la història mundial: abans i després dels processos de l’Est europeu, i arriba a la conclusió que la derrota provocada per la restauració del capitalisme en els ex Estats obrers va ser de tal magnitud que ara estaríem en una nova “època”, caracteritzada per un profund retrocés de la lluita de classes i de la consciència de les masses: “Per això, el món d’aquests darrers 30 anys no té absolutament res de semblant als períodes immediatament anterior i posterior a la derrota política i militar de l’imperialisme a Vietnam el 1975“.

“És com si el temps hagués anat enrere i retornat a una època anterior a 1917, quan la possibilitat d’haver països sense burgesia, sense propietat privada dels mitjans de producció, fos únicament una proposició teòrica de Marx i Engels…“.

 

Com era el món, segons Bucchioni, abans de la restauració del capitalisme en els antics estats obrers?

Enio, com a antic militant d’esquerra, assumeix la responsabilitat de mostrar a les noves generacions de militants socialistes, com era el món de fa quaranta anys.

“… per a aquests joves de la segona dècada del segle XXI hauríem de, didàcticament, exposar-los que no hi havia, en el fonamental, propietat privada ni capitalistes directes en 32 països“.

“A Xile, durant el govern d’Allende a principis dels anys 70, el proletariat va estar a punt de col·locar un punt final a la dominació del capital“.

“A Portugal hi va haver la possibilitat real que hi hagués l’expropiació de la burgesia… En les antigues colònies portugueses a Àfrica, idèntica possibilitat d’anihilament de la propietat privada va ocórrer, i el destí d’Angola, Moçambic i Guinea en les mans de les direccions guerrilleres del MPLA, FRELIMO i PAIGC, respectivament. El mateix va passar amb les sandinistes a l’Amèrica Central“.

“… florien militants en el món sencer, que somiaven i lluitaven per, en un futur pròxim, expropiar la burgesia en els seus països. Era la consciència socialista que s’apoderava de milions de persones en diverses parts del món“.

“… A Xile, on centenars de milers de proletaris i joves desfilaven amb les seves banderes vermelles, gairebé tots comunistes o socialistes. El partit comunista tenia 200.000 afiliats i el partit socialista 400.000 en una nació de 10 milions d’habitants.”

“Fins a la fi dels estats obrers la consciència d’una àmplia part de les masses era, en la seva immensa majoria, socialista…“.

“La consigna ‘Per un, per dos, per tres, per molts més Vietnam‘ arribava a la consciència dels activistes i de les masses de tot el planeta“.

“Era totalment pertinent la perspectiva, la possibilitat, de veure en l’horitzó relativament pròxim la fi de l’imperi nord-americà“.

“Era així en els anys 70. De 10 que van tornar al Brasil a partir de començaments del 1974 vam passar a 560 al juny del 1978. Érem (a la Convergència Socialista) 56 vegades més forts quantitativament en un espai de temps de quatre anys i mig…“.

“No és en va que, no solament al Brasil, el trotskisme, en els diversos vessants, va tenir aquest creixement fabulós“.

 

Com era la consciència del es masses quan eren dirigides per l’estalinisme?

La descripció que fa Bucchioni del món de quaranta anys enrere, de ser veritable, podria servir per demostrar la seva tesi que, a diferència del que passa en l’actualitat, en aquells anys el món caminava en direcció a l’expropiació del capitalisme i la derrota final de l’imperialisme, però aquesta descripció no correspon a la realitat.

El text té una sèrie d’exageracions de tal grandària que li treuen serietat i, el que és més important, segurament creen una enorme confusió entre els joves militants a qui ha destinat el text.

En primer lloc, un detall secundari pel que fa al tema en debat, però no de menor importància pel que fa al mètode usat per defensar una posició. Ell fa una petita maniobra amb la història per demostrar que s’havia expropiat a la burgesia en 32 països quan en realitat això va ocórrer en 16 països.[1]

O quan diu que la consigna del Che Guevara, de construir molts Vietnam, “arribava a la consciència dels activistes i de les masses de tot el planeta” quan, en realitat, aquesta consigna mai va ser presa per la majoria de l’avantguarda i molt menys per les masses.

Jo vaig tenir l’oportunitat, a l’Argentina, de participar activament de la campanya de suport a la revolució vietnamita i d’aixecar la consigna de Guevara, però només alguns activistes (molt pocs per cert) la prenien. Però això no passava només a l’Argentina. També passava als Estats Units, que va ser l’avantguarda indiscutida d’aquesta lluita, fins al punt que les mobilitzacions de diversos centenars de milers de persones van acabar provocant la retirada de les tropes americanes i la primera derrota militar de l’imperialisme.

Nosaltres[2], a través del SWP, vam tenir l’oportunitat de participar i, en diversos moments, co-dirigir aquestes mobilitzacions de masses als EUA i mai vam veure que la consigna de Guevara fos assumida per les masses i ni tan sols per una part de l’avantguarda . Més encara, en aquest país, les masses mai van assumir qualsevol tipus de consigna que plantegés la victòria del Viet-Cong o de la revolució.

Les consignes mai van anar més enllà de: Pau! i Fora les tropes de Vietnam!, perquè les masses portaven endavant una acció revolucionària, que va ser qualitativa per a la derrota de l’imperialisme, però ho feien amb una consciència burgesa.

També és una exageració dir que, en aquells anys, “… florien militants, en el món sencer, que somiaven i lluitaven per, en un futur pròxim, expropiar la burgesia en els seus països. Era la consciència socialista que s’apoderava de milions de persones en diverses parts del món“.

En aquells anys, quan era a l’Argentina, vaig viatjar a molts països (Perú, Bolívia, Colòmbia, Espanya, Brasil, França…) i no vaig conèixer cap país on milions de persones “somiaven i lluitaven per, en un futur pròxim, expropiar a la burgesia“.

Ja el Manifest Comunista, de Marx i Engels, afirmava que: “Les idees dominants d’una època no han estat mai més que les idees de les classes dominants“[3]. Seria, per tant, força estrany que, en un món dominat per l’imperialisme en els països capitalistes i, indirectament, pels seus agents en els estats obrers burocratitzats, la consciència de les masses fos “socialista”.

És clar que podria succeir que, sota el domini imperialista, organitzacions marxistes guanyessin pes de masses, com va passar en els primers anys de la Segona Internacional i també de la Tercera.

Però l’estalinisme, o la socialdemocràcia, de fa quaranta anys, no eren organitzacions marxistes, ni tan sols centristes o confusament socialistes. Eren organitzacions reformistes, aparells contrarevolucionaris.

En aquest període, l’estalinisme, en nom del socialisme i de la Revolució d’Octubre, realitzava una pràctica burgesa i difonia també una ideologia burgesa: la coexistència pacífica amb l’imperialisme, la pau mundial, la unitat amb la burgesia “progressista”, els governs de front popular, la invasió als països que s’aixecaven contra les burocràcies governants, i fins i tot el suport a dictadures militars sanguinàries alhora que, a l’interior dels estats obrers, sostenia règims molt similars als del feixisme, contra els revolucionaris i la classe obrera.

Com podria ser que aquest tipus d’aparells, contrarevolucionaris, generés una consciència de masses “socialista”?

Tampoc altres aparells, que no formaven part dels partits comunistes, i que també parlaven de socialisme, podrien generar una consciència socialista, perquè eren o moviments nacionalistes burgesos o organitzacions guerrilleres, molt radicals en les seves accions però reformistes pel seu programa. Eren, en la majoria dels casos, el “reformisme armat” de què parlava Nahuel Moreno, fins a un punt que gairebé totes aquestes organitzacions eren satèl·lits de la burocràcia soviètica, cubana, xinesa, o directament de corrents o estats burgesos. N’hi hauria prou per a això veure on estan cadascuna d’aquestes organitzacions en l’actualitat: al capdavant de desenes d’estats capitalistes.

 

No només trobem exageracions

Bucchioni, per intentar demostrar la seva tesi, transforma la consciència burgesa en socialista i així arriba a la conclusió que, quaranta anys enrere, la fi del capitalisme i l’imperialisme estava pròxim. No obstant això, aquest no és el principal problema del text, perquè no era la consciència burgesa de les masses el que impedia, en aquell període, acabar amb l’imperialisme i amb el capitalisme. Al final, qualsevol marxista sap (o hauria de saber) que les masses fan revolucions contra la burgesia amb una consciència majoritàriament burgesa.

El que impedia acabar amb l’imperialisme era l’existència d’un pacte contrarevolucionari [4], des de la fi de la Segona Guerra, entre l’imperialisme i la principal direcció del moviment de masses, la burocràcia soviètica (l’estalinisme) per impedir, justament, la fi del capitalisme i de l’imperialisme.

En aquesta realitat només hi havia una possibilitat d’acabar amb el capitalisme: que les masses, a escala internacional, derrotessin l’estalinisme però, en aquest període, va succeir el contrari. Va ser l’estalinisme, amb els seus tancs, que va derrotar les masses que es van aixecar contra ells a Alemanya Oriental, Hongria, Polònia i Txecoslovàquia.

Al final de la Segona Guerra Mundial es va donar un ascens revolucionari de masses com mai abans s’havia donat, fins al punt que es va arribar a expropiar a la burgesia en diversos països, entre ells la Xina, el més poblat del planeta. Però aquest poderós ascens només era una cara de la realitat. L’altra cara era que, de la guerra, no va sortir enfortida la direcció revolucionària, el trotskisme (que va quedar marginat) sinó la direcció contrarevolucionària, l’estalinisme, que es va posar al capdavant d’aquests processos revolucionaris, arribant en alguns casos a expropiar a la burgesia, per evitar la victòria de la revolució mundial, cosa que va quedar molt evident a l’Est europeu, ja que allà, amb excepció de Iugoslàvia, no van ser les revolucions les que van expropiar la burgesia sinó l’Exèrcit Roig, que va ocupar i expropiar-la abans que les masses, per mitjà d’una revolució, ho fessin.

Tots els fets de la realitat, de la segona meitat del segle XX, només poden ser entesos si se’ls analitza en el marc d’aquesta contradicció: gran enfortiment de l’ascens d’una banda, i enorme enfortiment de la direcció contrarevolucionària del moviment de masses, per l’altre.

Enio no localitza els fets en aquesta contradicció; per això comença per ignorar el pacte contrarevolucionari i acaba col·locant tots els fets de la realitat en el camp de la revolució.

Així, per exemple, a Xile tota la realitat, segons ell, obria la possibilitat d’expropiar a la burgesia: El govern de Front Popular de Salvador Allende, els milers de militants socialistes i comunistes, els antics estats obrers, la consciència de les masses (determinada pels aparells), quan la realitat era exactament la contrària. Era una típica revolució dels anys en què l’estalinisme dirigia el moviment de masses, on hi havia un gran ascens obrer i popular però no hi havia una direcció revolucionària, trotskista; per això el Front Popular de Salvador Allende, el PC i el PS (amb els seus milers de joves amb banderes vermelles), i els ex estats obrers, les seves direccions contrarevolucionàries (Fidel Castro al capdavant), van imposar la seva política de col·laboració amb la burgesia (no d’expropiació) i així van preparar el camí per a la victòria de Pinochet.

Va ser una derrota més, entre tantes, que el pacte contrarevolucionari de l’estalinisme amb l’imperialisme va generar.

“Sota la bandera de la revolució d’Octubre, la política conciliadora practicada pel ‘Front Popular’ condemna a la impotència a la classe obrera i obre el camí del feixisme“[5].

 

Sobre el suposat creixement “fabulós” del trotskisme

Els joves militants veuen, en el dia a dia, la dificultat per construir el partit i, a aquests militants, Bucchioni li explica que abans, quan les masses lluitaven a Vietnam i derrotaven a l’imperialisme, és a dir, en el període en què l’estalinisme era la principal direcció de les masses, el trotskisme tenia un creixement “fabulós”.

Aquesta afirmació, per cert molt curiosa, em porta a recordar el que era el trotskisme quan jo vaig començar a militar.

Recordo quan l’any 1968 vaig entrar al PRT – LV d’Argentina, que era dirigit per Nahuel Moreno, el més gran dirigent trotskista de la postguerra. El partit, després de 25 anys d’actuació i després d’haver estat protagonista de grans esdeveniments de la lluita de classes, com haver dirigit la gran vaga metal·lúrgica de Buenos Aires, tenia només 200 militants.

De la mateixa manera que al Perú, tot i haver dirigit en la dècada del 60 la revolució agrària i de comptar en les nostres files amb Hugo Blanco, el més gran dirigent de masses del trotskisme de l’època [6], el nostre partit mai va tenir més de 30 militants.

Sempre recordo l’informe que vaig rebre, pocs mesos després d’haver començat a militar, sobre les forces de la IV Internacional. El nostre partit era un dels grans. A França teníem 30 militants, a Espanya i Portugal cap. En Brasil i a Veneçuela teníem alguns contactes, a Colòmbia i a l’Amèrica Central, res.

Ja en l’any 1976 (després de la derrota de l’imperialisme a Vietnam), a Itàlia vam guanyar, per la tendència bolxevic, un grup d’estudiants secundaris i recordo, com si fos avui, la dura discussió que va tenir Moreno amb aquests joves, ja que ells volien anar a militar a la classe obrera italiana i Moreno, que sempre va tenir l’obsessió d’inserir als nostres partits i grups a la classe obrera, després de llargues discussions, els va convèncer perquè no anessin al moviment obrer. El seu argument va ser molt simple. “Vostès encara són molt febles i si van a la classe obrera, l’estalinisme acabarà amb vostès”. El PC italià tenia, en aquella època, un milió d’afiliats i controlava, amb mà de ferro, tot el moviment obrer.

D’altra banda, no podem oblidar, com fa Bucchioni, que si avui els trotskistes lluitem per la reconstrucció la IV internacional, és perquè ella va ser destruïda, per la influència de l’estalinisme, l’any 1979, és a dir, després de la victòria dels vietnamites i abans de la restauració del capitalisme a l’Est europeu, període en el qual ell afirma que el trotskisme creixia en forma “fabulosa”.

La IV Internacional, des del seu naixement, va patir terribles cops per l’assassinat dels seus dirigents a mans de Stalin i, a posteriori, la seva feble direcció, no va aconseguir suportar la terrible pressió que va patir de l’aparell estalinista. L’any 1953, la Quarta es va dividir quan la majoria de la seva direcció, encapçalada per Michel Pablo i Mandel, va decidir que tots els nostres partits haurien d’entrar als partits comunistes (l’anomenat “entrisme sui generis”). Al 63 es va reunificar però, al ’79, novament es va dividir (i a partir d’allí es va acabar destruint), quan la majoria de la direcció va votar que era prohibit construir partits trotskistes a Cuba, Nicaragua i El Salvador (és a dir, on hi havia direccions estalinistes o de tall estalinista) i quan, a posteriori, van recolzar la repressió del govern sandinista de Nicaragua contra la Brigada Simón Bolívar, organitzada per la Fracció Bolxevic per lluitar contra el dictador Somoza.

Aquesta era la realitat del trotskisme i no la que afirma Bucchioni, quan l’estalinisme dirigia al moviment de masses.

Dins de la realitat, en forma excepcional, hi va haver un país (Bolívia en la revolució del ’52) on el trotskisme va tenir un creixement “fabulós” (va guanyar influència de masses), cosa que s’explica pel fet que Bolívia era un dels pocs països del món on no existia l’estalinisme.

També hi va haver alguns pocs països (l’Estat espanyol, Anglaterra, Argentina, França, Brasil i possiblement alguns més) on el trotskisme, si bé no va tenir un creixement “fabulós”, va tenir un important desenvolupament, arribant a construir partits d’avantguarda de certa força. El cas de la Convergència Socialista [CS] al Brasil, que Enio cita, va ser un d’ells. En poc temps va arribar a tenir, a finals de l’any 1978, prop de 800 militants que, després d’una forta crisi, van quedar reduïts, a finals de l’any ’79, a 300.

En tots aquests casos, excepcionals, hi va haver una combinació de gran ascens del moviment de masses i crisi dels Partits Comunistes (o del moviment nacionalista burgès en el cas d’Argentina). En Brasil, per exemple, el gran Partit Comunista (el “Partidón”) estava pràcticament destruït quan es va donar el creixement de la Convergencia Socialista i és això el que també explica que en aquest país hagi sorgit el PT.

 

La restauració del capitalisme i la destrucció de l’aparell estalinista

En la dècada del ’60 es va iniciar la restauració del capitalisme a Iugoslàvia; l’any 78, amb el pla de les Quatre Modernitzacions, a la Xina, i, l’any 1985, va començar el procés en l’antiga URSS, que es va estendre, ràpidament, a la resta de l’Est europeu. D’aquesta manera es va perdre una de les majors conquestes de la classe obrera a escala mundial: estats on s’havia expropiat la burgesia i on s’havien construït economies planificades.

No obstant això, és un fet de la realitat que el deteriorament econòmic d’aquests estats obrers burocratitzats era molt gran (ja depenents de l’imperialisme a través dels deutes externs), i també va ser greu l’engany muntat per les burocràcies per desmuntar aquests estats burocratitzats, que les masses no van sortir a defensar les seves conquestes històriques. Així es va consumar una derrota sense lluita (una de les pitjors derrotes, segons Trotski).

Si la història hagués parat aquí, és a dir, si l’Est europeu s’hagués convertit en una nova Xina -amb els règims estalinistes de partit únic al capdavant dels nous estats capitalistes-, possiblement, en aquest moment, estaríem vivint una situació de retrocés en la lluita de classes, un enfortiment de l’imperialisme, i un complet retrocés en la consciència.

Però la història no va parar allà. Una revolució en cadena, com mai s’havia vist, va anar arrasant -en el que es va anomenar el “efecte dòmino”, un per un, els règims burgesos dictatorials dirigits pels partits comunistes.

Queia així el aparell contrarevolucionari més gran de la història. Els règims de tall feixista, o semifeixista. Els que havien assassinat a gairebé tots els dirigents de la Revolució Russa. Els que havien fet, contra les masses de tot el món, primer el pacte amb Hitler i després el pacte per dividir el món amb l’imperialisme. Els que havien traït desenes de revolucions, els que havien donat suport a la dictadura genocida de Videla a l’Argentina, i els que, per fi, havien restaurat el capitalisme en els estats obrers.

Què diu Enio Bucchioni sobre aquests dos fets, la restauració i la revolució: “Sens dubte, el gran esdeveniment històric, de la lluita de classes mundial en les últimes dècades, que cala completament la consciència dels activistes i de les masses, va ser la fi dels 32 antics Estats Obrers, amb la restauració del capitalisme…“.

D’aquesta manera, Enio dóna per tancada la història quan les masses, en esfondrar l’aparell estalinista, estaven començant una nova etapa de la lluita de classes.

No dóna més importància a aquest colossal fet de la lluita de classes però, de qualsevol manera, en el seu text, fa una referència a la derrota de l’estalinisme: “Les anàlisis comparatives, entre dues èpoques completament diferents abordades en aquest text, no han de portar-nos tristeses nostàlgiques, ni alegries desmesurades per la fi de l’estalinisme“. És un raonament lògic per a qui està convençut que, sota la direcció de l’estalinisme, el trotskisme tenia un creixement “fabulós” o per a qui sent “saudades” [nostàlgies] dels milers d’obrers i joves que desfilaven amb les banderes vermelles del PC xilè. Però no pot ser lògic per als qui, com qui escriu això, veu actualment desenvolupar-se la lluita de classes, amb moltes dificultats i enemics, però sense la sinistra intervenció de l’aparell de l’antiga URSS, juntament amb l’imperialisme, per acabar amb cada un dels processos revolucionaris, o per a qui, en l’àmbit personal, va poder realitzar un vell somni, el de visitar Rússia, Polònia i Ucraïna, sense el perill de ser assassinat, segrestat o lliurat a la dictadura del genocida Videla en l’Argentina.

Bucchioni és coherent. Dels processos d’Est, només destaca la derrota de la restauració i no la caiguda revolucionària dels agents de l’imperialisme que van portar endavant la restauració. Per això arriba a la conclusió que ara les masses estan en un complet retrocés, que la seva consciència ja no és socialista (com si sota l’estalinisme ho hagues estat), i que l’imperialisme està molt enfortit.

Tanmateix, no és així com pensa l’imperialisme després de constatar que el seu agent va ser destruït per les masses: “…he dit en els últims 20 anys: vivim un període d’inestabilitat sense precedents… el que jo anomeno de “despertar polític global”, una presa de consciència sobre les injustícies, excessos, desigualtats i explotació. És commovedor veure com el fet de despertar produeix ones com la primavera àrab… la fragilitat americana queda evident… Hi ha enormes territoris dominats per l’agitació, revolucions, ràbia i pèrdua de control de l’Estat… Els EUA encara són preeminents. Però ja no són més capaços d’exercir poder hegemònic” [7].

São Paulo, 15/12/2015

 

[1] Bucchioni, en comptes de contar els països on es va expropiar a la burgesia, conta els països que van sorgir després de la restauració del capitalisme.

[2] L’autor d’aquest article, en aquests anys, era un dels dirigents del PST argentí el qual, a escala internacional, integrava, juntament amb el SWP dels EUA, la Tendència Leninista Trotskista (TLT) de la IV Internacional.

[3] Karl Marx i Federich Engels, “Manifest del Partit Comunista”, p.127.

[4] Els acords de Ialta i Potsdam portats endavant al final de la Segona Guerra Mundial, entre els EUA, Anglaterra i la URSS, per establir la divisió del món.

[5] Lev Trotski, Programa de Transició per a la revolució socialista.

[6] Nahuel Moreno considerava a Hugo Blanco el més gran dirigent de masses trotskista després de Trotski.

[7] Zbigniew Brzezinski, un dels principals estrategues de la política externa dels EE.UU. en els últims 40 anys. Assessor de tots els governs demòcrates des de 1977. Entrevista per a la revista “Época”, Brasil, el 28/12/2014.