AUTOR: EUSEBIO LÓPEZ
Cada any per aquestes dates de febrer els mitjans de comunicació s’omplen d’articles, d’opinions i reportatges sobre el 23F, on el mantra majoritari és el que gràcies al “rei fugat”, es va evitar una nova dictadura i es va consolidar la democràcia.
Atès que els documents del 23 F que podrien desmentir, o confirmar, aquesta interpretació són secrets fins al dia del judici final, hi caben totes les interpretacions possibles; des de l’oficial de la consolidació de la democràcia fins a la qual sosté una periodista no acusable de rupturista, Pilar Urbano, qui, citant Suárez, opina que “el rei va ser l’ànima” del 23F, és a dir, que el rei va promocionar un autocop per consolidar-se al poder.
Com a marxistes, tenim l’obligació d’anar de l’aparença de les coses al seu contingut, sortir de les paraules per anar als fets que defineixen una situació, i veure si el que en realitat es va consolidar va ser “la democràcia” en abstracte, o un règim com el del 78, una “democràcia vigilada”.
Els resultats del cop
Diu Conan Doyle a través del seu personatge, Sherlock Holmes, “si vols saber qui és el criminal, busca primer qui es beneficia del crim”; i seguint aquest savi consell, vegem els resultats polítics i socials del 23F.
Després del cop, el 1982, el PSOE de González i Guerra va guanyar per golejada les eleccions, amb un resultat d’escàndol. En paraules d’Alfonso Guerra, això permetria que després del seu pas pel govern a “Espanya no la reconeixeria ni la seva mare”, i sota el lema del “canvi” van dur a terme una sèrie de mesures amb aquest objectiu:
- L’entrada a la CEE (actual UE), que va cristal·litzar en 1986, amb les conseqüències de tots i totes conegudes, la desindustrialització i la conversió de l’Estat Espanyol a la zona de “vacances” europees a través de les reconversions industrials en tots els sectors
- La resolució de la crisi econòmica que s’arrossegava des dels anys 70, amb mesures com la reforma de les pensions públiques en el 86 o de successives reformes laborals que desenvolupaven el que estableix l’Estatut dels Treballadors, “la dualitat del mercat laboral” avui coneguda com a “precarietat laboral”. En aquest Estatut es trenca la unitat de mercat laboral, introduint la possibilitat de contractes eventuals en tots els sectors
- La resolució del “conflicte” territorial. Amb l’aprovació el juliol de 1982 de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que és l’eix fonamental dels pactes autonòmics subscrits per UCD i PSOE, es desenvolupava la idea del “cafè per a tots” que la Constitució establia a mitjanes, aquesta reconeix la diferència entre nacionalitats i regions que podria obrir la porta a exercir el dret a decidir. L’article 2 de la LOAPA dona al poder central la capacitat d’interferència en l’actuació normativa de les comunitats autònomes, de qualsevol d’aquestes
- L’entrada a l’OTAN, que juntament amb les lluites contra la reconversió industrial va ser el punt de major oposició a les polítiques del PSOE. De fet, en l’àmbit polític per l’extensió territorial que va tenir, la lluita per la convocatòria del referèndum i l’igualat resultat del mateix –les enquestes pocs mesos abans anticipaven una victòria del NO– va ser un dels moments claus dels 80. Si el NO hagués triomfat, la crisi política del règim hauria estat descomunal. L’entrada a l’OTAN, com a la CEE era un projecte estratègic, no només de les burgesies espanyoles, sinó de l’imperialisme nord-americà i alemany.
Després del pas del PSOE pel govern, la classe obrera va retrocedir no només en les seves conquestes laborals i polítiques, amb l’augment exponencial de la precarietat, sinó que va perdre a sectors claus de la indústria des de Barakaldo fins a Ferrol, des de Cadis fins a Cartagena, des de Getafe fins al Baix Llobregat, passant per Astúries i la mineria; els sectors de la classe obrera que havien enfrontat al franquisme i construït les CCOO, o havien desaparegut o estaven molt afeblits.
Política de govern o de règim
S’han presentat aquestes mesures dels anys 80 com a resultat de la política del govern de PSOE, i és relativament cert. El PSOE va fer el que la UCD no hauria pogut sense provocar una resposta social contundent, però recordem que els decrets de reconversió industrial, la política d’entrada a l’OTAN i la CEE i tancar el conflicte nacional no era al programa del PSOE, eren els objectius del govern de la UCD. Tant és així que molts dels decrets de reconversió ja estaven aprovats per Suárez, i l’entrada a l’OTAN va ser una mesura de Calvo Sotelo.
L’entrada a la CEE i l’OTAN era una vella aspiració de la burgesia des dels anys 60, només impedida per la pressió dels pobles europeus sobre els seus governs, que havien derrotat al feixisme en els 40 i no entendrien que entrés en aquests organismes una dictadura que havia format part del “triumvirat” feixista amb Hitler i Mussollini. Només una mostra per entendre la força d’aquesta pressió social: el 1975, quan el règim afusella a 5 antifranquistes, més d’1 000 000 de persones es manifesten a París, a Lisboa l’ambaixada espanyola és assaltada per centenars de manifestants, els estibadors noruecs i britànics boicotegen els productes espanyols, etc.: és de masses el rebuig al franquisme a tot Europa.
El que detona el 23 F és la necessitat del capital de donar un cop de timó que sense perdre el camí de la restauració d’una monarquia parlamentària, els obrís la porta de la CEE i l’OTAN. Per a això havien de derrotar definitivament a la classe obrera i als pobles de l’estat, sense un vessament massiu de sang que els tornaria a tancar les portes d’Europa.
El 23 F és la concreció pràctica del “soroll de sabres” que va acompanyar tota la transició tancant la incertesa en la qual el règim encara vivia. Tot el que va venir després, els successius governs, no són més que el desenvolupament en la consolidació del règim del 78, que caldria anomenar del “23 F”. De fet, això és el que se’ls va colar en els actes que aquests dies es van fer al Congrés dels Diputats, quan els van cridar “commemoració del 23 F”. El subconscient els va trair.
Després de l’intent de cop d’estat les polítiques de retrocés sistemàtic s’han succeït, governés qui governés; perquè el 23 F va demostrar una cosa, el veritable partit de la burgesia espanyola no és ni el PSOE, ni el PP que, per cert, no existia el 1981, o bé era la UCD de Suárez o l’Aliança Popular de Fraga; el seu veritable “partit” són les institucions heretades del franquisme, la Casa Reial, l’exèrcit i la Judicatura. Els partits al govern són “gestors” dels interessos de les diferents fraccions de la burgesia que s’unifiquen al voltant de les institucions del règim.
Aquesta és la clau del bonapartisme del règim del 78; no són les institucions democràtiques les que el defineixen, el parlament o les comunitats autònomes, sinó les que ningú tria i són herència del franquisme. Es podran enderrocar tots els governs que es vulguin, i caldrà fer-ho perquè són els gestors quotidians de la política burgesa, però no serà un cop central al domini del capital perquè mentre el règim subsisteixi, la seva política seguirà tenint un cap visible: és el pes de les institucions en la dominació de la societat el que marca la diferència entre un règim parlamentari, encara amb tendències bonapartistes (França), i un bonapartista amb trets democràtics (l’estat Espanyol).
Per això, el 23 F no van consolidar cap democràcia, sinó que amb un cop de mà van tancar definitivament la Transició i van legitimar als hereus de Franco com “demòcrates” i administradors del nou règim.