Aquest article forma part d’una sèrie publicada a Pàgina Roja per reivindicar el llegat i commemorar el 80è aniversari de l’assasinat de Trotsky a mans de l’estalinisme. Pots descarregar l’especial de Pàgina Roja aquí.
Vaig ser un revolucionari durant els meus quaranta-tres anys de vida conscient i durant quaranta-dos vaig lluitar sota les banderes del marxisme. Si hagués de començar-ho tot de nou tractaria, per suposat, evitar algun que altre error, però en lo fonamental la meva vida seria la mateixa. Moriré sent un revolucionari proletari, un marxista, un materialista dialèctic i, en conseqüència, un ateu irreconciliable. La meva fe en el futur comunista de la humanitat no és avui menys ardent, encara que sí més ferma, que en la meva joventut.
Natasha s’apropa a la finestra i la obre des del pati perquè entri més aire a la meva habitació. Puc veure la brillant franja de gespa verda que s’estén darrere el mur, a dalt el cel clar i blau i el sol que brilla per tot arreu.
Testament de Trotsky
Trotsky (nascut com Lev Davidovich Bronstein, el pseudònim l’entomà d’un carceller) va néixer en una família jueva camperola acomodada, en la petita vila ucraïnesa de Bereslavka, encara que de jove va marxar a estudiar a la ciutat d’Odessa. Ell no va ser l’únic bolxevic de la família, la seva germana petita Olga també ho va ser.
Amb 16 anys va començar la seva activitat militant, i poc després va ser guanyat pel marxisme per la que seria la seva primera esposa Aleksandra Sokolovskaya. Va impulsar l’organització “Unió obrera del sud de Rússia”, motiu pel qual va ser detingut, passant dos anys en presó, i sent deportat a Siberia.
Tot i això, Trotsky va escapar-se de la deportació, i va arribar a Londres, on va conèixer a Lenin, Plejanov i Martov. Trotsky aviat es va integrar allà, en el diari Iskra, on Lenin va intentar infructuosament que formes part de l’equip editor.
Al 1903 Trotsky va participar en el segon congrés del Partit Obrer Social-Demòcrata de Rússia, on es va alinear amb els menxevics, abandonant-los poc després. Durant molts anys, Trotsky no va formar part ni dels bolxevics ni dels menxevics, intentant la reunificació del partit.
Al 1905, va tornar a Rússia per a participar en la Revolució, en la qual va arribar a ser el líder del soviet de Sant Petersburg. Amb la derrota de la Revolució, Trotsky va tornar a ser detingut, empresonat i posteriorment deportat a Sibèria. Com la primera ocasió, Trotsky va escapar-se per tornar novament a Londres. Durant els seus anys d’exili, va residir també a Àustria i Suïssa.
Amb l’esclat de la I Guerra Mundial, Trotsky va ser corresponsal de guerra a França. En aquesta època, va rebutjar el suport dels partits social-demòcrates a la guerra, participant a la conferència socialista anti-guerra de Zimmerwald, al costat de Lenin, Zinoviev, Radek o Rakovsky, de la qual va redactar les seves conclusions finals.
Degut a les seves activitats polítiques, França va deportar a Trotsky a l’Estat Espanyol, d’on va ser deportat a EEUU. Vivint al Bronx de Nova York, la Revolució Russa, per la qual portava anys militant, va començar.
La primera revolució obrera victoriosa
Trotsky va arribar a Rússia el 17 de maig de 1917. Malgrat que, el seu viatge de tornada fins allà no va ser senzill, ja que va ser internat en un camp de concentració britànic quan va intentar viatjar.
Després d’arribar, va ser escollit membre del soviet pan-rus, i a partir de setembre va ser escollit president del soviet de Sant Petersburg, com en el 1905. En aquest període revolucionari, Trotsky també va conèixer la presó, va ser detingut en el mes d’agost, durant 40 dies.
Trotsky, que durant anys havia combatut la concepció de partit de Lenin, es va unir al Partit Bolxevic el juliol, va ser integrat en el seu Comitè Central i es va convertir en el seu indiscutible “número 2”. De fet, va ser Trotsky qui, des de la seva posició en el Comitè Militar Revolucionari, va organitzar la insurrecció d’octubre, que donaria el poder als soviets i al Partit Bolxevic.
Trotsky va ser nomenat un dels 7 primers membres del Politburó del Partit i va entrar a formar part del govern revolucionari com a “Comissari del Poble” (ministre) d’Afers Estrangers, encapçalant la negociació de Brest-Litovsk, que va treure a Rússia de la I Guerra Mundial.
Però, el seu repte més gran encara no havia arribat. A partir del 1918, Trotsky va encapçalar la creació i l’impuls de l’Exèrcit Roig des del seu llegendari tren cuirassat, que va passar de no existir a mobilitzar a uns quants milions de soldats i va ser capaç de derrotar en una cruenta guerra civil a la contrarevolució dels generals russos i a la intervenció de 16 exèrcits estrangers.
La lluita contra la burocratització
Encara que la guerra civil va ser victoriosa, no va ser indemne. La classe treballadora, que havia protagonitzat la Revolució, havia conformat el nucli central de l’exèrcit roig, dispersant-se i morint en gran nombre durant la guerra civil. Els supervivents havien abandonat les ciutats, que van quedar buides, per dispersar-se per les zones rurals on, al menys, podien cultivar alguna cosa para sobreviure. La situació era tal que els diners, simplement, havien deixat de tenir valor perquè no havia què comprar.
A més, les exigències d’una brutal guerra havien militaritzat a l’extrem la societat. El Partit Bolxevic va eliminar a la resta de partits, que havien boicotejat l’esforç de la guerra i havien atemptat contra el govern (Lenin, per exemple, va ser disparat). Dins del partit, s’havien prohibit les fraccions de manera temporal. Per part seva, el mateix partit havia combinat la seva composició, amb un pes cada cop més decisiu de funcionaris de l’Estat i cada cop menor de classe obrera.
Després del final de la guerra, la democràcia soviètica mai recuperaria el seu contingut. Això va coincidir amb la malaltia de Lenin, que des de 1921 fins la seva mort, al gener de 1924, va estar la major part del temps indisposat. Lenin, que havia trencat les seves relacions amb Stalin, ja va detectar el greu inici de la burocratització de la Revolució, i va preparar una aliança amb Trotsky en el 12º Congrés del Partit. Stalin, Zinoviev i Kamenev van conformar una aliança, la “troika”, que va començar a preparar el relleu de Lenin.
Trotsky va ser ovacionat en aquell Congrés, amb Lenin encara viu però definitivament paralitzat, i encara que va defensar la necessitat de recuperar la democràcia, no es va enfrontar pública i directament amb la troika, sinó que va intentar guanyar “discretament” al Comitè Central. Al mateix temps, 46 coneguts dirigents del partit es van dirigir en el mateix sentit al CC.
Al gener de 1924 es va celebrar una conferència partidària on, aquest cop sí, Trotsky va plantejar públicament les seves posicions. Però, en aquest moment, la troika ja tenia un estricte control de l’aparell del partit, i les posicions de Trotsky van quedar completament aïllades. Encara que Trotsky seguia formalment sent part de la direcció del partit, en la pràctica estava ja separat. Els seus seguidors van començar a ser depurats de les posicions de responsabilitat. Al 1925, Trotsky va ser cessat com a cap del Exèrcit Roig.
Tot i així, Trotsky va seguir defenent fortament la disciplina del partit. En aquesta època ell deia que “just o injust, és el meu partit i el recolzaré fins al final”. És més, Trotsky va romandre en silenci en el 13º Congrés del Partit, encara que Zinoviev i Kamenev havien començat a enfrontar-se amb Stalin. Durant tot aquest període, Trotsky va estar malalt. De fet, no va assistir a l’enterrament de Lenin perquè es trobava fora de Moscou i va ser sabotejat per Stalin.
A part de la qüestió de la recuperació de la democràcia, i de qüestions econòmiques, el gran enfrontament entre Stalin i Trotsky va ser la teoria del “socialisme en un únic país”, defensada per Stalin. Ell defensava que la Unió Soviètica podia desenvolupar-se de manera autònoma fins el socialisme, coexistint pacíficament amb l’imperialisme mundial. Trotsky defensava la posició tradicional dels bolxevics: era necessari mantenir la lluita per expandir internacionalment la revolució socialista, especialment, als països més desenvolupats. En realitat, Stalin estava ja defenent la visió d’un estrat social privilegiat y conservador, que defenia mantenir a tota costa el status quo i no tenia ninguna intenció d’impulsar revolucions que posessin en risc la seva posició.
Ja en 1926, Trotsky es va unir a Kamenev i Zinoviev per enfrontar-se a Stalin. Una de les grans qüestions fonamentals va ser la Revolució Xina, que va ser durament derrotada per la política estalinista, similar a la política menxevic. La Internacional Comunista, sota domini estalinista, va orientar al Partit Comunista Xinès a no defensar la revolució socialista, sinó a integrar-se en el Koumintang, un partit nacionalista-burgés, que va acabar massacrant als comunistes.
Stalin, ferm ja en la seva posició governamental, va començar a prendre mesures severes contra els oposicionistes, que van intentar organitzar manifestacions independents del govern en el desè aniversari de la Revolució Bolxevic. Aquestes manifestacions van ser reprimides per la força, i Trotsky i Zinoviev van ser expulsats del partit.
Quan les mesures contra els oposicionistes es feien més i més dures, Zinoviev y Kamenev van capitular davant Stalin. Trotsky es va mantenir, convertint-se en l’únic gran dirigent de l’oposició, donant el seu últim discurs a Rússia pel funeral del seu amic Joffe, qui s’havia suïcidat com a protesta contra l’estalinisme. Al gener del 1928, poc més de deu anys després de la Revolució, Trotsky va tornar a ser deportat, a Kazajistan en aquesta ocasió. Un any després, va ser expulsat a Turquia.
La “pressa” de Stalin per treure a Trotsky del país, degut a que era l’únic que podia aixecar una alternativa a ell, paradoxalment va salvar la vida a Trotsky. Casi la totalitat de la vella guàrdia bolxevic va ser fusellada sistemàticament anys més tard, després de fer-los confessar públicament sota tortura l’obscena acusació de ser “feixistes” o “terroristes”. També, tots els seguidors de Trotsky en la Unión Soviètica van ser exterminats. Inclús la seva família va ser completament aniquilada, sobrevivint únicament el seu net Esteban Volkov, qui encara viu a Mèxic.
Els pronòstics de Trotsky sobre el destí dels països “socialistes” van confirmar-se com a encerts. Trotsky plantejava que, o bé la classe treballadora realitzava una nova revolució contra la burocràcia i recuperava el seu poder, o bé la burocràcia acabaria restaurant el capitalisme. Tristament és això el que va acabar passant en tots els països, de la mateixa manera allà on els règims estalinistes van ser derrotats (com en la URSS), com en els que no (com Xina).
Els seus últims anys: la lluita per la IV Internacional
Després d’alguns anys a Turquia, Trotsky va ser traslladat a França i Noruega, països en els que va estar sota forta vigilància policial vivint, en la pràctica, sota arrest domiciliari. Finalment, al 1937 el president mexicà Lázaro Cárdenas va acollir a Trotsky, que va viure durant dos anys a la Casa Blava de Frida Kahlo i Diego Rivera. Aquí Trotsky va poder reprendre amb major llibertat la seva activitat política. Especialment valuosa va ser la col·laboració amb James P. Cannon, Joe Hansen i Farrell Dobbs, del Socialist Workers Party estatunidenc, la major organització trotskista del món en aquell moment.
Des del 1933, el moviment trotskista es va fixar com a objectiu impulsar nous partits revolucionaris, independents dels Partits Comunistes oficials, i una nova internacional, la IV Internacional. Finalment, la Internacional va ser fundada en una conferència celebrada en la clandestinitat en 1938. En aquest moment, el moviment trotskista tot just contava amb uns pocs milers de militants repartits pel món, que eren perseguits a mort tant pel feixisme com per l’estalinisme.
Trotsky va passar el seu últim any a una casa de l’avinguda de Viena a Mèxic DF, que actualment es manté com a casa-museu. Allà, els serveis secrets soviètics van atemptar una vegada metrallant la casa, sense aconseguir assassinar a Trotsky. Uns mesos després, un agent estalinista català, infiltrat en el cercle més proper de Trotsky, va aprofitar un moment a soles amb ell per clavar un piolet en el cap d’en Trotsky. Tot i que l’arma va aconseguir trencar el seu crani, Trotsky va aconseguir defensar-se, morint al dia següent, a l’edat de 60 anys.
El llegat de Trotsky
Només pel seu paper en la Revolució Russa, Trotsky tindria un lloc d’honor en la història revolucionària. Però, el seu llegat més important va ser la defensa i transmissió del marxisme revolucionari per les posteriors generacions. Trotsky va ser l’últim bolxevic, l’únic representant viu del Partit de Lenin i la Internacional Comunista. Sense la infinita resistència i perseverança de Trotsky, Stalin hauria extingit el llegat del marxisme revolucionari. “Història de la Revolució Russa”, “La revolució traïda”, “En defensa del marxisme”, “La revolució permanent”, i centenars d’obres més… són patrimoni de tots els revolucionaris i les revolucionaries socialistes avui, al nivell de les obres de Marx, Engels o Lenin.
Però Trotsky no va ser un acadèmic, va ser un militant de la Revolució. Més allà dels seus escrits, el seu llegat viu va ser la IV Internacional. La IV Internacional va néixer en un context extremadament difícil, exterminada des d’abans del seu naixement pel feixisme i l’estalinisme. Tot i les dificultats, va sobreviure, i amb ella, l’esperança de la Revolució Socialista. Dirigents com James Cannon, Nahuel Moreno i altres van portar la bandera del trotskisme al llarg de las dècades. Avui, la figura de Trotsky segueix inspirant a militants revolucionaris de tot el món.
Nosaltres de la LIT-QI ens considerem els seus i les seves humils hereus i hereves. Encara que evidentment el món ha canviat molt des del seu assassinat, pensem que la seva obra i la seva pràctica segueix sent un pilar fonamental a estudiar per les revolucions que vindran en el segle XXI. Per suposat, en el 80è aniversari del seu assassinat, cridem amb orgull Visca Trotsky!!