Per Roberto Laxe
En una imatge impredictible solament fa uns anys, la fotografia oficial de la Casa Reial s’ha quedat esquàlida. Una Borbó, és a dir, un membre d’aquesta Casa Reial està asseguda en la banqueta dels acusats, perquè “no sabia” què feia el seu marit, de la mateixa manera que una exministra tampoc “no sabia” que el seu exmarit tenia un Jaguar al garatge.
Primer va ser el “cessament de la convivència” (es van divorciar, ells tan nacional catòlics!) de la infanta Elena i Marichalar; poc després van començar els problemes amb el cas Noos i Urdangarín, que han acabat enviant la infanta Cristina a la banqueta. I de rerefons, la dimissió del Rei el 2014. El judici de Mallorca està mostrant un lligam indestriable de la Casa Reial amb la corrupció i evidenciant el seu caràcter parasitari i les seves estretes relacions amb els grans empresaris.
A aquesta cadena de problemes se li han unit els missatges d’amistat i suport de la reina Letizia a López Madrid, el financer “investigat” per les “targetes black” de Bankia i involucrat en la xarxa Púnica i en un cas d’assetjament sexual, gendre de Villar Mir, un exministre de Franco i un dels capitalistes que es van enriquir amb la dictadura.
Des dels mitjans oficials i del règim s’intenta separar el desgast de la Casa Reial de la situació política i econòmica de la societat, com si fos un problema d’un rei envellit i d’una filla massa ambiciosa… que es va ajuntar amb males companyies. Però els balafiaments reials són inseparables de l’ambient de corrupció que travessa el règim.Com és possible que el rei dimitit tingui una fortuna valorada en milers de milions d’euros, si és públic que quan va arribar a Madrid, arran de l’acord dels monàrquics amb la dictadura, la seva família no tenia gairebé propietats?
El que aquesta succeint amb la família Borbó és part de la corrupció que tenyeix la vida política espanyola, en un moment en què 13 milions de treballadors i treballadores estan en el llindar de la pobresa i milers de persones depenents veuen com les seves ajudes mai arriben, obligant a les seves famílies a un sofriment brutal per mantenir-les amb un mínim de dignitat.
Els mitjans intenten tapar-ho i les forces polítiques i sindicals del règim, incloses les de la “nova política”, miren cap a un altre costat; com si la crisi de la Casa Reial -el titular de la qual decideix qui es presenta a president del govern- fos un assumpte de la premsa del cor. Però la veritat és que la Casa Reial és la institució política central del règim del 78, garantia de l’herència del franquisme a través de mil fils personals o empresarials (com reflecteixen els missatges destapats entre la reina i el gendre de Villar Mir) i el rei és la figura que concentra més poder, en ser el cap de l’estat major dels Exèrcits.
La corrupció que els afecta és, per això, un gravíssim problema polític, com el que infecta totes les institucions del règim. És una corrupció que no es “regenera” amb mesurades cosmètiques, està inscrita en la seva mateixa herència franquista. Per lliurar-nos d’aquesta corrupció cal lliurar-se del règim que la genera. No li queda una altra a la població treballadora que la de reprendre el camí de la mobilització per assolir-ho