AUTOR: ROBERTO LAXE
Qualsevol política fiscal que no comenci per abolir l’IVA i els impostos indirectes, per molt que pugui l’IRPF o el de les societats en certs trams, és mentida que sigui progressiva; només és un remei a una política fiscal neoliberal i reaccionària.
Els impostos indirectes són de tot menys progressius, ja que paguen tots per igual, sigui quin sigui el nivell de renda. A això s’ha d’afegir que l’IVA és un impost que no només regressiu per indirecte, sinó també classista, donat que només el paguen els consumidors.
Es pot confirmar que “consumidors” són tots els ciutadans i ciutadanes; i és cert… Però “feta la llei, feta la trampa”. L’IVA es paga quan es consumeix com a consumidor (valgui la redundància), no quan es consumeix per a un negoci, sigui un autònom o sigui Inditex. Quan es consumeix per al seu negoci, l’IVA el repercuteix en una declaració i se la descompta.
L’únic paper que es fa és el de “recaptador” d’impostos; és a dir, es cobra l’IVA i tres mesos després es declara perquè se li descompti. Al final, si no ha tingut estalviat en un compte bancari de l’IVA, aquest “recaptador” s’embutxaca els interessos que li ha generat l’IVA cobrat i no pagat.
A més, hi ha multitud de trampes fiscals per posar en despeses de “negoci” el que són despeses personals, que si es fessin com a consumidor final, hauria de pagar l’IVA.
Sorgeix aquí la pregunta llavors, ¿quins són els que paguen l’IVA íntegrament? Doncs els que no tenen la possibilitat de carregar-ho en factures perquè cobren per nòmina, que són els únics que no poden repercutir l’IVA cobrat contra cap factura. És la classe obrera l’única que paga ÍNTEGRAMENT l’IVA; la resta, grans empresaris o petits, tot el que compren com a intermediaris poden repercutir-ho, i si la seva moral li permet, posaran despeses particulars com del negoci i s’ho estalviaran.
Per això, qualsevol política fiscal que no comenci per l’abolició pura i simple d’aquests impostos indirectes, no pot ser presentada com progressista.
Una política fiscal progressista es basa en el principi contrari, es paga per ingressos, siguin de capital o siguin de treball, amb un criteri de proporcionalitat de tal manera que qui més guanyi, pagui més. Kant va arribar a Establir una proporció de “deu a un”; pot ser un criteri.