Escrit per Juan Parodi
Una situació d’emergència social
La Unió Europea (UE) i els seus governs no només van voler assegurar un gran negoci en els seus bancs a costa del saqueig de Grècia. També van voler convertir aquest país, que només representava el 2,7% de l’economia europea, en l’exemple més descarnat de les polítiques d’ajustament de la Troika. Sempre han volgut fer de Grècia un exemple per a tota la perifèria, convertint-lo en un país semicolonitzat, però dins de les fronteres de la UE.
El tractament de xoc que han aplicat des del primer rescat (2010) ha deixat el país en una situació tan sols comparable a la d’un país devastat per la guerra. I volen més.
• El PIB ha caigut un 25%.
• Els salaris i les pensions s’han reduït un 40%.
• Es va eliminar la negociació col·lectiva i els convenis col·lectius han perdut la seva validesa.
• La quarta part de la població i la meitat dels joves estan a l’atur.
• 300.000 famílies s’han quedat sense llum.
• 200.000 joves s’han exiliat per raons econòmiques.
• L’educació general i universitària ha patit enormes retallades, amb tancaments de negocis i empreses i acomiadaments generalitzats.
• 3 milions de persones s’han quedat sense atenció sanitària i milions passen gana i fred. El sistema sanitari està en un estat de penúria extrema.
• L’excusa per a aquestes enormes privatitzacions era que Grècia havia de pagar el deute (un deute que el poble grec mai va decidir i que només ha beneficiat els bancs prestadors i una petita minoria de capitalistes i governants grecs). Però això era una enorme mentida perquè el deute no només no ha disminuït, sinó que s’ha disparat des del 120% fins el 185% del PIB el passat mes de desembre.
Una sanitat en estat d’indigència
Possiblement la sanitat és el camp en què les mesures de la Troika s’han manifestat amb major brutalitat. En plena Europa i per ordres de Berlín i Brussel·les, tres milions de persones (sobre un total d’11) s’han quedat sense cobertura mèdica pública. Fins el juny els aturats de llarga durada no podrien ser atesos ni tan sols en casos d’urgència.
L’informe de l’OCDE “Health at glance: Europe 2014” retrata un panorama terrible. Des del 2009, els governs grecs han reduït un 9% a l’any la despesa sanitària per capita. La majoria dels Centres d’Atenció Primària van ser tancats el febrer del 2014 i les despeses en farmàcia han caigut un 12%. Els hospitals estan saturats i pateixen una escassetat generalitzada de personal, material i medicines, hi ha una llarga llista que no es pot trobar.
La desatenció sanitària de més d’una quarta part de la població ha fet sorgir en aquests últims anys una xarxa solidària de clíniques socials, creades per personal voluntari, que són l’últim recurs per a desenes de milers de pacients. Existeixen unes 40 clíniques socials, 12 de les quals estan a la perifèria d’Atenes. La pionera és Ellinikó, amb un equip mèdic de 100 especialistes, que ha atès en tres anys a 28.000 pacients.
El portaveu de la clínica social Kifa, d’Atenes, es va mostrar molt escèptic quan el govern Samarás va aprovar que els aturats de llarga duració poguessin ser atesos pels hospitals públics en casos d’urgència a partir del juny “Està molt bé -declarava- però si no tindran mitjans per tractar-los o medicaments…”. Aquest problema és molt més acuitant ara que el govern de Tsipras ha aprovat que tota la població tingui un accés al sistema públic sanitari. Com fer-ho sense una font d’increment de les partides dedicades a la salut? Com fer-ho si Tsipras s’ha compromès amb l’Eurogrup a no aplicar mesures que suposin l’increment de les despeses públiques? Es quedarà la mesura en una mera declaració d’intervencions?