Com és possible que el PSOE de la Reforma Laboral, del Pacte de Toledo, del Pla Bolonya o de l’article 135 CE, desperti il·lusió?
Per entendre perquè aquestes expectatives o il·lusions es donen en alguns sectors de la classe obrera, seríem injustos amb Units Podem atorguéssim el mèrit exclusivament a Pedro Sánchez.
El partit que havia irromput en l’escena política per “acabar amb el bipartidisme”, “la casta” i imposar un canvi, ara amb el seu lliurament sense condicions a Sánchez en favor d’un “govern progressista”, posa fi a un procés d’adaptació i imprimeix una il·lusió en un dels pilars del règim del 78, com és el PSOE de Sánchez. De res li ha servit a IU la seva amarga experiència al govern Andalús amb el PSOE, presentant-se de nou al costat dels seus socis de Podemos, novament com les crosses del PSOE. No obstant això, per justificar-se davant les seves bases el gir i la seva proposta de “govern de progrés”, al·ludeixen al vell fals dilema del bipartidisme basat en el “menys dolent”. Aquesta enganyosa dicotomia de la qual es fan ressò els dirigents d’Units Podem no solament no fa justícia, ja que va ser el PSOE qui valent-se del seu vernís d’esquerra va introduir les pitjors contrareformes. Però no solament genera confusió entre els sectors que tant anhelen un canvi, sinó que a més nega la possibilitat d’un canvi real que respongui veritablement a les necessitats del poble.
“Del 15 M” al “govern de progrés amb el PSOE”
Un dels moments més agonitzants pel règim del 78 va ser la irrupció del moviment del 15 M, on la mobilització junt a la denúncia dels aspectes antidemocràtics del mateix règim, va desvetllar no solament les impureses sinó l’essència d’un règim gestat pels hereus del franquisme. Les friccions que la mobilització va obrir, qüestionant l’essència del mateix, van provocar no solament la crisi del govern de Zapatero sinó també el canvi en la prefectura de l’Estat amb l’abdicació en Felipe VI. No obstant això, en aquest escenari Podem que s’autoproclamen com a legataris del moviment 15M, aviat van anar canviant les aspiracions i reivindicacions en nom de el “pragmatisme i la responsabilitat”. Quan van arribar als Ajuntaments van optar per complir la Llei de Montoro en contra de les aspiracions populars i el seu propi programa. Finalment es presenten com les crosses del règim del 78. Pel gir i l’adaptació cada vegada més accelerada de Podemos ha estat central el seu paper en la desactivació de la mobilització social, mostrant-se al règim com un partit d’ordre i responsable, mentre que cap a l’interior del seu partit, per neutralitzar el descontentament, apel·len al discurs “de la gent no es mou”. D’aquesta manera, Podemos com ja va fer el PCE durant la transició intenta reconduir a la cleda institucional el descontentament social sota la vara de comandament del PSOE, rentant la cara a un pilar que havia quedat ferit de mort i al fet que ara ressusciten en presentar-ho com a alternativa de govern.
Construir una sortida democràtica i obrera des dels carrers
Dirigir el descontentament social a triar entre “l’opció menys dolenta”, acceptant les regles existent del joc, representa una estafa a les aspiracions de la classe obrera i sectors populars que venim reclamant un canvi.
Des de Corrent Roig, no alimentem ni la menor il·lusió en què aquest govern pot aconseguir “reformes progressistes. Apostem per no baixar la guàrdia, seguir organitzant la resistència i construir una oposició des del carrer que plantegi una sortida obrera i democràtica. No és possible encoratjar expectatives de canvi algun si no acabem amb les regles actuals del joc, sustentades en lleis electorals antidemocràtiques, en institucions heretades del franquisme i en governs súbdits de la Unió Europea.