Durant dècades, després de la caiguda del mur de Berlín, tota la dreta i l’esquerra postmarxista teoritzar la «desaparició de la classe obrera». Era la «ciutadania», eren “les multituds” les protagonistes. En el millor dels casos, la classe obrera era un moviment social més, dins d’una multiplicitat de sectors oprimits.

Ha hagut de venir un virus maleït per recordar que la societat descansa no sobre els «empresaris», els «emprenedors» que diuen arriscar tot per muntar un negoci, sinó sobre els homes i les dones que viuen del seu salari, que arrisquen no el seu capital, sinó la seva vida i la seva salut per evitar el desastre. Els ocupadors / emprenedors… si t’he vist, no me’n recordo; o fan una “donació” de recursos que han fabricat no ells, sinó altres persones que viuen del seu salari.

Aquesta crisi ha demostrat que només la classe obrera, les treballadores i treballadors de la sanitat, de el comerç, del transport, de l’alimentació, del telemarketing, etc., són qui sosté un món de cap per avall pel virus. Mai tan inútils han estat els capitalistes com en aquesta crisi.

La classe obrera no només lluita quan fa vagues per evitar que les mesures dels governs, més preocupats pels beneficis empresarials que per la salut dels i les treballadores al no tancar el que no és essencial; sinó quan als hospitals, comerços, centre d’atenció telefònica, etc., fan hores per respondre a les necessitats socials, que avui passen per evitar que la pandèmia es converteixi en un desastre de salut pública.

Mai tan orgullosos hem d’estar els marxistes de la classe que va a fer la revolució! És ella, amb el seu esforç diari, des de Seattle fins a Milà, des de Madrid fins a la Xina, la qui amb el seu treball i les seves vagues espontànies per obligar el tancament de fàbriques no necessàries, està orientant a la societat en la perspectiva d’un món sense capitalistes, que només prenen mesures en funció dels seus comptes de resultats i beneficis.

I, si no els surten els comptes, aquests liberals de pa sucat amb oli ja tenen al “pare Estat” perquè els quadrin a través de subvencions i ajudes, ERTOs i acomiadaments, retallades de salaris i augment de les jornades laborals. Per això, les mesures dels governs no són de fiar; es fan pensant que les empreses no perdin massa.

El que els treballadors i treballadores de tots els sectors, amb el seu treball o amb vagues per obligar el tancament ensenyen és que la societat descansa sobre ells i elles, que si fossin ells/es qui organitzessin la resposta a la pandèmia no tindrien un ull ficat sobre els beneficis empresarials i l’altre sobre prevenir els més que previsibles disturbis quan passi el que passarà, que els capitalistes intentaran descarregar les conseqüències de la crisi sobre les esquenes dels treballadors i treballadores.

Si fossin els i les treballadores, a través de les seves organitzacions democràtiques, de consells obrers, de comitès de fàbrica, de sindicats, etc., qui organitzés aquesta resposta, l’objectiu no seria veure com els grans empresaris mantenen els seus beneficis; sinó com es respon planificadament a un desastre natural com és aquest.

No estarien preocupats de donar als capitalistes 100.000 milions, com acaba de fer el govern de Sánchez / Calviño, a través de crèdits bancaris que avala l’Estat, com acaben d’aprovar. O sigui, la banca prestarà aquests milers de milions de l’Estat, es queda amb els interessos corresponents; i si el prestatari no torna, l’Estat és l’aval. El negoci de la banca amb la crisi és rodó.

A la classe treballadora això no li preocupa; perquè la seva preocupació real i concreta és com evitar el contagi i que les necessitats bàsiques estiguin cobertes, uns i unes des dels seus llocs de treball (sanitat, residències d’avis, alimentació i comerç, comunicacions …), altres evitant que els obliguin a anar a treballar perquè els capitalistes no perdin. Tots dos tenen el mateix interès davant el dels capitalistes i els governs.

És clar, això no ho diran clarament; hi hauria una revolució. Ho adornen amb “tots contra el virus”, “units podem”, “aquest és un gran país” diu el fill coronat del corrupte coronat (per cert, això ho diuen als EUA i Djibuti, perquè el “patriotisme és el refugi dels estúpids”), però quan adopten mesures veiem quina és la vara de mesurar: i ho va dir amb claredat la ministra econòmica de govern, Nadia Calviño,” l’economia (o sigui, les empreses, per entendre’ns) ja està prou paralitzada.»

Els ianquis d’hipòcrites tenen poc, és una de les seves grans virtuts, i el vicegovernador de Texas, Dan Patrick, va suggerir que els Estats Units haurien de tornar a treballar davant la pandèmia de COVID-19 i que les persones grans, que són les més vulnerables per el coronavirus, estaven disposades a córrer el risc per salvar l’economia. No fa molts anys, l’actual presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, va dir que “hi havia massa vells al món, i que calia fer alguna cosa.”

No és qüestió de abonar-se a les teories conspiranoiques, només transmeten rumors i no serveixen per arreglar res, però la veritat és que tant Nadia Calviño, Dan Patrick i Christine Lagarde apunten a una solució de la crisi oposada pel vèrtex a la qual la classe treballadora i els pobles necessiten. Per a aquests tres, que no són marginals per a res, la solució passa per no aturar l’economia capitalista, passi el que passi amb la pandèmia. Per a la classe treballadora, si per aturar la pandèmia cal aturar l’economia, s’atura, com estan demostrant dia a dia.

No és abstracte quan es diu “cap confiança” en els governs, perquè els governs es deuen a qui paga, no a qui treballa; i no adoptaran cap mesura que pugui perjudicar al qui paga, encara que el pateixi el qui treballa.

Per això, la perspectiva de solució a la pandèmia és oposada pel vèrtex. Per als qui paguen, no perdre massa; per als qui treballen no perdre el seu mitjà de vida, el treball, o directament la salut o la vida. Això fa que les mesures no tinguin res a veure unes amb les altres; per a qui treballa -les mesures dels qui paguen ja es coneixen, són les que adopten els governs tots aquests dies- passen per dos criteris:

Un, per defensar la salut pública no hi ha pre-condicions, és posar tots els recursos de la societat per acabar JA amb la pandèmia, i quan es diu «tots» és «tots». Nacionalitzant, confiscant, establint controls de preus, derogant lleis arbitràries, etc.

Dos, garantint per al present i el futur dels nivells de vida de la població, començant pels llocs de treball; la pandèmia no pot ser una excusa perquè la classe treballadora i els pobres perdin ni una mica de la seva qualitat de vida, perquè altres puguin gaudir del seu confinament des dels seus iots, xalets i segons habitatges.

És clar que això suposa posar sobre la taula la vellíssima disjuntiva del proletariat, “socialisme o barbàrie”; més en concret, o un govern dels i les treballadores o un govern capitalista. Una disjuntiva que si alguna vegada va ser internacional, avui és mundial. Avui estan més units que mai contra la pandèmia. La resposta dels obrers portuguesos en vaga per tancar les fàbriques no essencials es va donar a Itàlia, a l’Estat Espanyol, als EUA o a Mèxic. La mateixa dedicació de les i els treballadors de la sanitat, d’alimentació, comerç, etc., per frenar els contagis es dóna a tot el món.

La classe obrera demostra el que és, l’única classe que no té un altre interès que la salut pública, sense cap lligam a foscos interessos individuals i per això és la classe revolucionària.