Amb aquestes regles de joc, votis el que votis… no hi haurà canvi per la classe treballadora, la joventut i les nacionalitats.
Amb aquestes regles del joc, per a la classe treballadora, la joventut i les nacionalitats. Malgrat els dos dies de debats televisats entre els quatre candidats; als esforços agosarats de la “Comentocràcia” (l’exèrcit de tertulians/as), per repartir victòries i derrotes dels candidats sense més criteri objectiu que aquell de “no deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia”; i malgrat una campanya que ha passat pel mateix calvari, no semblen acabar de resoldre’s la indiferència en uns casos i/o l’angoixa en uns altres, de tantes treballadores/és que són bombardejats una vegada i una altra amb el dilema del “mal menor” i del “vot útil”. Una pressió que es fa encara major davant el sorgiment de Vox i l’amenaça d’un pacte de l’anomenat “trio de Colón”.
No fa falta estendre’s sobre les barbaritats que podem esperar d’un govern tripartit PP-C´S-Vox. Només fa falta sentir-los competint a dir disbarats sense la menor credibilitat. El trio de Colón ha competit entre si com si les seves tres “espases” fossin uns d’aquests novel·lescos personatges llunàtics obstinats en la representació de l’estupidesa i la falsedat. S’han obstinat a intentar torçar el que les enquestes els auguren: que el PP cau en picat mentre els seus barons abandonen el vaixell ; que Vox puja, com el que és, un ronyó del PP; i que ni sumant als tres arriben als Diputats que el PP i C´S tenen avui junts. El seu discurs només té un fil conductor, el ranci nacionalisme espanyol, el de l’Espanya de xaranga i pandereta, la de l’odi als catalans i la passió per la disputada “classe mitjana” i la “Espanya profunda”.
Pedro Sánchez es presenta com “l’únic que pot parar a la dreta”, però sobre ell pesa el llarguíssim llegat dels governs del seu partit i el seu tan breu com incomplidor govern. Pedro Sánchez ha estat el govern de “donde dije Dijo, digo Diego”, com tantes vegades van fer els “socialistes”. Sap que la variant altament probable és que després del 28A el govern que sorgeixi serà de coalició o haurà de pactar mentre l’IBEX 35 i la plana major de la burgesia fan ullets a un govern PSOE-C´S, per més que l’accelerat Rivera digui que no.
El Govern Sánchez, només amb suports o en coalició amb C´S, si bé evitaria les mesures més truculentes, mantindria intactes les reformes laborals, que va prometre derogar i després es va empassar; llançaria una nova ofensiva contra les pensions públiques a cop de variants de la “motxilla austríaca” o de beneficis fiscals a les privades; seria en essència el que ja és: un govern burgès, patronal, dels banquers, l’IBEX 35 i lacai d’UE. Sánchez s’ha pronunciat constantment contra el dret de Catalunya a decidir; ha estat, com sempre ho ha estat el PSOE, servil amb l’Església, covarda amb la Memòria Històrica, còmplice de les clavegueres de l’Estat i de la retallada a les llibertats democràtiques. Només cal recordar, la seva Llei de Partits o la seva renúncia a derogar la Llei Mordassa. El govern de Sánchez seria un govern “solidari” que canviaria les “concertinas” de Ceuta i Melilla per més tanques i més altes, mentre sosté la Llei d’Estrangeria.
El quart en disputa, Pablo Iglesias, és possiblement qui desperta entre molts treballadors/as més simpaties. Iglesias en els debats es va fer ressò de reclams que estan al carrer, des de les pensions, a la lluita contra les reformes laborals, des de la lluita de els/as taxistes contra la uberització, a la de les dones contra la violència masclista. El seu discurs sona més pròxim als de baix. Fins al seu to més moderat dient maleducat i impertinent a l’ataronjat Repel·lent Nen Vicente, li va donar a Iglesias una imatge de “gran estadista” i “home moderat”.
El problema és que l’eix del programa d’Iglesias ha estat la defensa de la Constitució. Iglesias ha convertit la Constitució en el seu programa i ha exhibit el llibret de la Constitució del 78 com si de la mateixa Bíblia es tractés, al vell estil de Julio Anguita. I és aquí on Iglesias es va mostrar com el polític que ha fet la pirueta més gran. En tot just 4 anys ha passat de liderar la lluita contra el “bipartidisme”, de representar el crit del carrer de “PSOEPP la mateixa merda és”, a la pertinaç insistència a Sánchez per a governar junts; d’encapçalar la lluita contra el règim del 78, a ser el defensor més acèrrim de la Constitució del 78. Iglesias es va presentar per a assaltar els cels i va acabar fent-se lloc entre la casta i reclamant lloc en el govern d’un dels partits del bipartidisme.
Aquest viratge frenètic del dirigent de Podemos és propi d’un aparell electoral, la qual cosa sempre ha estat Podemos, i pot ser que la gestualitat de “estadista” i “persona educada” canviï alguns vots, però no deixa de ser un pas més per a vendre al diable l’ànima del 15M. La Constitució és precisament la llei de lleis del règim del 78, és la que legitima la Monarquia; la unitat indissoluble d’Espanya; la preservació de les institucions centrals del franquisme; la Llei Electoral antidemocràtica; i per sobre de tot el lliure mercat, és a dir el sistema capitalista, on mana la banca i els especuladors. És aquesta Constitució la que garanteix la submissió a aquesta màquina de guerra social contra els treballadors/as i els pobles que és la Unió Europea, l’Europa del capital. És aquesta Constitució la que garanteix que continuem pagant el deute de banquers i especuladors.
Amb aquests són amb els quals vol Iglesias construir un govern que apliqui mesures “progressistes”? Iglesias cita, gairebé sempre a mig fer, els paràgrafs de la Constitució que parlen de treball, d’habitatge, de sanitat i educació, de pensions… però per més que s’obstini cap d’aquests articles són taxatius. Tots aquests “drets” es regeixen per aquest principi bàsic del dret burgès: la legalització de la hipocresia. Això que vénen a dir el dret positiu, on el reconeixement d’un dret no implica la realització del mateix dret. Pot un treballador/a demandar a l’Estat o al Govern de torn perquè està sense treball?; Pot un/a jove fer elmateix perquè no té habitatge? Quina classe de llei és llavors aquesta Constitució que diu reconèixer un dret que no es compleix ni es pot reclamar legalment? I aquesta llei és la base del programa d’Units- Podem. I votar això és el canvi? I això és el radical? No es pot fer truita sense trencar els ous, i voler canvis a favor de la classe obrera, en actiu, aturats o pensionistes, de la joventut, dels pobles sense tocar les vergonyoses regles del joc de la Constitució del 78, d’una Llei Electoral antidemocràtica i dels dictats de la UE això és una utopia reaccionària. No hi ha canvi sense garantir pa, treball, sostre, igualtat i dret a decidir i això exigeix un nou 15 M dels treballadors/as i el poble que defensi eleccions a unes Corts Constituents, electes sobre la base d’una Llei Electoral democràtica, en les quals la Constitució monàrquica deixi de regir i no es reconeguin els dictats i normes de la UE, on el poble tingui potestat per a canviar d’arrel les regles de joc, lliurar-se del rei, depurar radicalment els aparells d’estat, reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats, fer fallida el poder dels grans empresaris de l’Ibex i blindar “el pa, el treball, el sostre i la igualtat”. Aconseguir-ho exigirà una enorme mobilització social i una àmplia organització democràtica del moviment. Una tasca difícil, molt difícil sense cap mena de dubtes però la resignació mai va aconseguir canvis ni va defensar drets.
Aquest 28A: Nosaltres/as no votem
Corrent Roig no hem presentat candidatura en aquestes Eleccions Generals. Davant la legislació electoral cada vegada més antidemocràtica, l’apagada mediàtica que l’acompanya i els recursos econòmics exigits, hem optat per no presentar-nos. Si ho féssim, com si esperem fer-ho en les Eleccions Europees i en algun Municipi, seria per a defensar un programa de ruptura amb el règim monàrquic i amb la UE i la reconstrucció del moviment obrer enfront de la burocràcia sindical. Com hem explicat abans, no veiem cap candidatura amb un programa així, ni semblança, a la qual cridar a votar. Sabem que molts companys/as amb els quals lluitem braç a braç votareu a la candidatura que considereu el “mal menor”, alguns/as probablement amb el nas tapat.
Respectem, com no pot ser d’una altra manera, aquesta decisió així com demanem respecte per als qui optem per no votar. Acusar els que no volem votar en aquesta ocasió de “permetre que vingui el “trifachito” és tan poc objectiu i tan poc respectuós com acusar els treballadors/as que voten al PSOE de voler les reformes laborals, les pensions de misèria i la corrupció a Andalusia.
Només us volem dir que, voteu el que voteu, continuarem lluitant junts/as. Al carrer i en la lluita ens continuarem veient i us cridem a construir amb nosaltres/as un Partit que sigui alternativa
revolucionària, de classe i de ruptura.